Dediquem el PEnsem d’aquest més de febrer a la igualtat salarial entre dones i homes. Coincidint amb el Dia Europeu de la Igualtat Salarial (22 de febrer), la directora de Gestió de Persones de Plataforma Educativa, Rosa Vilà, explica que la igualtat retributiva exigeix decisions polítiques valentes i coherència institucional. Perquè mentre la feina tingui valors diferents segons qui la faci o qui la contracti, la igualtat continuarà sent una promesa pendent.
Igualtat salarial, un deute social que persisteix
Tot i els avenços legislatius i els esforços creixents de les organitzacions, la realitat és tossuda: com a societat, no estem assolint la igualtat salarial entre dones i homes. Les normes obliguen, els plans d’igualtat s’estenen i les empreses hi destinen recursos importants, però les dades continuen mostrant que la igualtat retributiva està lluny d’arribar.
Segons l’Enquesta anual d’estructura salarial de l’INE, publicada per l’IDESCAT el juliol de 2025 (dades 2023), a Catalunya, el salari brut anual mitjà dels homes és de 32.721,58 €, mentre que el de les dones és de 27.240,93 €. És a dir, una diferència de més de 5.400 € anuals. A Espanya la situació no és gaire millor: la bretxa salarial ha tornat a créixer després de set anys de millora i se situa en el 12,9% segons l’informe d’ICSA i EADA “Brecha salarial y presencia de la mujer en puestos directivos 2025“. La bretxa salarial mitjana a Europa és del 12%.
Aquestes xifres evidencien que, malgrat els instruments legals i els plans d’igualtat, la desigualtat persisteix. I no només entre homes i dones dins d’una mateixa organització, sinó també entre sectors feminitzats i sectors no feminitzats. Aquesta és una bretxa igualment injusta i massa sovint invisibilitzada.
Els sectors amb una presència majoritària de dones, com el tercer sector social, continuen presentant retribucions més baixes que altres àmbits també essencials, com la salut o l’educació. El Baròmetre del Tercer Sector 2024 mostra que el sector social aporta gairebé el 2% del PIB català, atén més de 2 milions de persones i s’estima que hi treballen 104.495 persones, però continua sent un sector infravalorat i infrafinançat. Mentrestant, les taules salarials del sector sanitari, educatiu o del personal laboral de l’administració pública mostren retribucions clarament superiors per a perfils equivalents, tot i que la responsabilitat i l’impacte social són igualment rellevants.
A això s’hi suma una altra capa de desigualtat: la bretxa entre el sector públic i el privat. Per què una persona que fa exactament la mateixa feina rep una retribució més alta si està contractada directament per l’administració pública que si ho està a través d’una entitat social concertada? Quina justificació té aquesta desigualtat estructural?
Les preguntes són incòmodes però necessàries:
- Per què els sectors feminitzats continuen sent els pitjor remunerats?
- Per què acceptem que la mateixa feina tingui retribucions diferents segons la naturalesa jurídica de qui contracta?
- Per què les polítiques públiques no corregeixen aquestes desigualtats, sinó que sovint les perpetuen?
És evident que les obligacions derivades de la normativa han ajudat a avançar. Avancem, sí, però poc i lentament, i sobretot avancem de manera desigual.
El tercer sector és un agent laboral rellevant, i aquest escenari de desigualtat dificulta greument la captació i retenció del talent. Si no es corregeix l’infrafinançament i no s’alineen les taules retributives amb l’àmbit públic i altres sectors equivalents, la bretxa es perpetuarà i els plans d’igualtat, per més ben dissenyats que estiguin, tenen i tindran un impacte limitat.
Si volem avançar cap a una equitat real, calen polítiques més valentes i estructurals: un finançament adequat, l’equiparació salarial real entre persones treballadores del sector públic i concertat que desenvolupen les mateixes funcions, i una aposta clara per reconèixer el valor de les entitats socials.
Mentre les dades continuïn mostrant desigualtats tan evidents, no podrem afirmar que som una societat plenament igualitària.
La bretxa existeix, sí, però també existeix la voluntat col·lectiva de superar-la, i aquesta és la millor garantia per seguir avançant.
