La reforma crea un vestíbul més ampli, clar i confortable, amb nous sistemes d’informació i millors espais d’espera per a les persones usuàries.
L’aposta per reforçar la connexió amb la resta de la xarxa de transport públic va en la bona direcció i consolida la visió d’intercanviador metropolità.
L’accessibilitat universal, les dàrsenes i l’entorn exterior continuen concentrant bona part dels reptes pendents de l’estació.
El passat 2 de juny es va inaugurar la renovació de l’Estació del Nord de Barcelona, una actuació que representa un pas endavant en la modernització d’una de les portes d’entrada a la ciutat pel transport interurbà per carretera de Catalunya.
L’autobús és sovint el gran oblidat de les infraestructures de transport, malgrat moure milions de persones cada any i ser imprescindible per connectar centenars de municipis. Per això valorem positivament les inversions que contribueixen a prestigiar aquest mode de transport i a reconèixer el seu paper estratègic dins del sistema de mobilitat.
També és especialment rellevant la voluntat expressada de reforçar la connexió de l’estació amb la resta de la xarxa de transport públic. Les estacions no són únicament edificis; són punts d’intercanvi que adquireixen valor quan faciliten la connexió amb altres mitjans de transport. Des d’una perspectiva de xarxa, qualsevol actuació que millori aquesta integració contribueix a fer el transport públic més atractiu, eficient i competitiu davant del vehicle privat.
Ara bé, en tractar-se d’una inversió important i de referència per a futurs intercanviadors, des de la PTP volem també remarcar aquells aspectes que encara tenen presenten marge de millora i que haurien de formar part de les futures actuacions sobre l’estació.
Un interior d’estació diàfan i acollidor
Un espai dignificat: concentració dels serveis en una única planta, eliminació de les antigues escales interiors i reorganització dels espais. L’estació actualment ofereix un vestíbul ampli, diàfan i fàcil d’entendre per a les persones usuàries, amb espais d’espera més confortables, climatització, zones de restauració i vending, donant una sensació de cura i seguretat que abans mancava.
Un dels punts més forts és la renovació dels sistemes d’informació al viatger, amb noves pantalles distribuïdes per l’estació, les portes d’embarcament i les dàrsenes. Aquesta informació en temps real, juntament amb una senyalització basada en pictogrames i recorreguts clars, contribueix a reduir la incertesa i facilita l’orientació dins de l’equipament.
La incorporació de guixetes per guardar equipatge és un servei clau, útil i cada vegada torna a ser més habitual en infraestructures de transport. Tanmateix, sorprèn que aquestes s’hagin ubicat a l’exterior de l’edifici. En una reforma integral com l’actual, hauria estat desitjable integrar aquest servei dins del vestíbul, millorant-ne la comoditat d’ús, la protecció davant les inclemències meteorològiques i la percepció de seguretat.
La reforma, però, no ha resolt aspectes clau de l’accessibilitat universal. Malgrat la renovació integral de l’interior, continuen sense existir encaminaments podotàctils que guiïn les persones amb discapacitat visual des de l’entrada fins als punts d’informació, les portes d’embarcament o les dàrsenes. A això s’hi afegeix que els nous lavabos accessibles continuaven sense estar operatius en el moment de la visita, fet especialment preocupant en una infraestructura d’aquestes dimensions.
La millora en seguretat ha estat un dels punts més destacats d’aquesta nova estació. Tot i que la presència de personal i la sensació de seguretat a l’interior han augmentat notablement, no queda clar si aquesta atenció estarà garantida durant tot l’horari de funcionament de l’estació. A més, aquesta millora no s’ha traslladat als espais exteriors, on la percepció de seguretat continua sent similar a la d’abans de la reforma i on encara es detecten punts poc confortables per a les persones usuàries.
Un exterior que no ha canviat i on encara queden deures per fer
La renovació interior contrasta amb un espai exterior que no ha experimentat canvis i que continua concentrant bona part de les assignatures pendents de l’estació. L’àmbit de les dàrsenes, que en trobem més de 50, amb la reducció de l’espai entre vehicles que això suposa, manté elements que dificulten l’accessibilitat i el confort de les persones usuàries. Persisteixen itineraris poc clars, paviments poc amables, girs complicats, espais d’espera envellits i una manca general de mesures específiques per a persones amb mobilitat reduïda.
A més a més, la reforma no ha anat acompanyada d’actuacions al voltant, com per exemple la retirada de l’aparcament de motos que, en haver deixat un sol accés per entrar al vestíbul, crea barreres per a l’accessibilitat PMR.
I seguint amb l’exterior, destaca i resulta curiosa una senyalització amb incoherències que dificulten les correspondències amb altres modes de transport: per què les indicacions ens duen cap a un espai on no hi ha Bicing? O bé, per què FGC apareix anunciat en la direcció de Rodalies quan a les pantalles interiors apareix correctament?
La reforma apropa l’estació a uns estàndards de qualitat més propis dels grans intercanviadors contemporanis i contribueix a prestigiar l’autobús. Ara bé, si l’objectiu és convertir l’Estació del Nord en una referència per a futurs intercanviadors, la transformació hauria de continuar més enllà de l’edifici i arribar també als espais exteriors, les dàrsenes i l’accessibilitat de tot el recorregut de viatge.
Podeu consultar aquí les imatges fetes per l’anàlisi de l’estació.
