Massa complicat és tot com per mirar només en blanc i negre, no et sembla? Aquesta va ser la reflexió que em va fer decidir transitar el que em quedi de vida en colors.
Sense treure cap mèrit ni al blanc ni al negre, però les múltiples opcions que et donen els colors i subtons del cercle cromàtic són un ventall d’oportunitats per viure la vida d’una manera menys avorrida.
Així que vaig acceptar el repte de posar-li color a tot i, per fer-ho, em vaig proposar crear un llenguatge propi: les quatre potes del color.
La primera, el color des de la seva variant formativa, és apassionant, sobretot perquè és gairebé impossible fer sentències. No tenim manera de saber si percebem cada to de la mateixa manera, i no parlo de daltonisme, sinó que allà on jo veig un to de blau potser tu en perceps un altre. Aquesta característica, al meu entendre, envolta el tema d’un cert misteri i permet continuar investigant.
La segona parla del color des de la usabilitat i aquesta, és encara més interessant! Cal veure la capacitat que té per fer-nos veure i sentir d’una manera determinada. Ja sigui el color de la nostra pell, ulls, cabell o roba, fins al dels productes que consumim. M’agrada explicar als meus alumnes un experiment que es va fer amb cafè begut en tasses de diferents colors. Tot i ser el mateix cafè, el gust es percebia més o menys amarg i més o menys bo segons el color de la tassa. No et sembla increïble? Perquè a mi sí…
La tercera pota és la del color des dels valors que transmet i que poden canviar dràsticament segons la cultura, l’època o l’edat. Com el verd “esperança” d’Occident o el verd “mort” en altres cultures. Aquesta és la variant que més m’ajuda a tenir una ment oberta.
I, per últim, la quarta pota, la del color en l’actualitat. Aquella que ens serveix per treure una targeta groga a un esdeveniment o forma d’actuar i així no creuar la línia vermella. La pota que ens permet hissar una bandera blanca i acabar amb un punt negre.
Benvinguts al meu món de colors, us convido a cavalcar per l’arc de Sant Martí.
