“La terra dura” La Catalunya més desconeguda?
Donar valor a la terra on va passar la seva infantesa, al seu patrimoni i que la gent la conegui és un dels objectius on ha trobat la motivació per escriure l’Anna Punsoda el seu llibre “La terra dura” sobre el que hem parlat en aquesta nova tertúlia del club de Lectura d’Omnium Eixample. Tot va començar, com comencen moltes coses, fruit de la coincidència de diversos fets. La primera va ser una trobada amb en Joan Safont, escriptor i periodista redactor a Vilaweb que li va proposar participar en una col·lecció de l’editorial Pòrtic on dediquen cada llibre a un lloc diferent de Catalunya i els faltava algú que parlés de la Catalunya Central, tal i com diu ella, el “forat negre”. La segona situació que va facilitar l’apropament a aquesta terra de nou va ser la Covid viscuda amb tota la família dins d’un pis a Barcelona i on va trobar a faltar, per als seus fills, el que ella havia viscut durant la seva infantesa al poble.
Quan la família decideix traslladar-se a la Plana de Sió han de buscar una casa on viure ja que la casa de la família no era seva, ella era filla de filla per tant, no era hereva. Per un altre cantó, nota una sensació que l’empeny a fer-ho, a tornar a la seva terra, i el temps li donarà la raó quan la seva mare comença a trobar-se malament i li diagnostiquen demència. Sempre havia vinculat el poble a la infantesa i a la gent gran, però volia que també estigués vinculat a la seva vida adulta, vinculació que va quedar truncada quan va marxar a viure fora, com la majoria d’adults que no treballen a la Cooperativa o són mestres o infermeres.
És molt crítica amb la Cooperativa Àrea de Guissona, que ja no es podria considerar com a tal ja que la majoria de treballadors, molts vinguts de l’Est, no en tenen participació. També ho és amb com es va construir el Canal d’Urgell i les diferències que es van crear entre territoris: per on passa el canal sembla que és una terra més rica. Ens explica que la mecanització de les feines del camp va derivar en el canvi de tipus de conreu que va acabar d’empobrir la zona. Actualment la zona es manté per la producció massiva de porcs, la majoria dels quals s’exporten a la Xina. Aquest tipus de negoci genera molts purins que es filtren i deriva en problemes d’aigua i que, el fet d’oferir feina per a molta gent, fa que vingui molta gent forana.
Ens parla de la taula de mediació on participa també la Cooperativa, que té l’objectiu principal d’integrar les persones nouvingudes i que aconsegueix, per exemple, que la llengua vehicular a l’escola sigui el català, tot i sent, els catalanoparlants, minoria en l’escola. El seu afany en donar a conèixer aquella part de la Catalunya interior la porta a comentar la poca autoestima que tenim per a personatges rellevants, com el President Lluís Companys.
Ens comenta que el President Lluis Companys pertanyia a una de les famílies més benestants del poble i, tot i que era el cabaler (és com s’anomena el segon fill de la família), quan va arribar a Barcelona va acusar el fet de que era un més, li va costar entrar en la vida barcelonina. Ens recomana el llibre “La veritat no necessita màrtirs” on l’Enric Vila vincula la trajectòria política i personal del president.
Potser mes rellevant és el cas d’en Manuel de Pedrolo nascut a l’Aranyó , on el cementiri és privat i els propietaris no volen que se l’enterri allà perquè ambdues famílies eren de bàndols oposats durant la guerra. Volien, inclús, tirar a terra l’escultura de l’escriptor que hi ha al poble.
Referent a l’estructura del llibre, li va molt bé treballar en aquest tipus de relat en format crònica ja que, per la seva situació familiar, amb la mare malalta i dos fills petits, li facilita tancar temes ràpidament. En relació amb això ens avança que està treballant en el seu nou llibre, també amb aquest format de crònica, que vincula la importància de la llengua materna, en el seu cas el català, amb l’experiència que està vivint amb la seva mare, a qui la demència ha afectat amb la pèrdua de la parla.
