Ja podeu llegir les obres guanyadores del Premi Tastets 2025 i del Premi Especials Òmnium Terres de l’Ebre 2025.
El jurat va estar format, en les categories d’Ensenyament Primari, per Cristina Beltran Sorolla, Ramona Caballé Forcadell i Dora Cervelló Ceró. En les categories d’Ensenyament Secundari i Batxillerat, per Maria Josepa Altadill Ardit, Mònica Amorós Gurrera i Emigdi Subirats Sebastià. I, en les categories Especials Òmnium, el jurat fou Rosanna Fatsini Bonilla, Dolors Róo Garcia i Josep Ma Prades Prades.
Cicle Inicial
1r premi: Tanit Rius (2n Cicle Inicial, IE Agustí Barberà d’Amposta)
La meva escola
La meva escola és molt gran i aquest és un dels motius pels quals m’agrada.
Els meus companys i companyes són un dels altres motius que fan que m’agradi tant l’escola. S’hi fan amistats que poden ser per a tota la vida.
A la meva escola fem una tasca de reciclatge molt important, i per aquest motiu tenim l’etiqueta d’Escola Verda.
El fet d’assistir a l’escola, m’ha permès poder fer molts amics i amigues amb els quals comparteixo el dia a dia. La companyia que tinc a l’escola és immillorable.
A l’hora del pati m’ho passo pipa jugant i investigant.
Qualsevol dia és bo per a celebrar, i a l’escola celebrem i participem de cada dia. Durant aquests dies estem treballant el dia de la Pau, així quan arribarà el dia el celebrarem com cal.
Tenim un hort i podem veure com van creixent les verdures que hi plantem.
A l’escola també aprenem a respectar i a conviure.
Poder assistir a l’escola és un luxe i un privilegi que hem d’aprofitar.
2n premi: Ayla Losada Vilarrocha (2n Cicle Inicial, Escola Jaume Balmes de Santa Bàrbara)
La Fada de l’Hivern
Una vegada hi havia una fada de l’hivern que es deia Blanca. Sempre portava un abric molt bonic de color blau ple d’estrelletes brillants. El seus cabells eren llargs i de color groc. Anava pel bosc, pels carrers i per l’escola, però mai trobava cap fada amiga per jugar.
Un dia es va apuntar a una excursió de fades i allí va fer una amiga que es deia Olívia. Van anar tot el dia juntes i van parlar sobre que volien ser de grans. Blanca volia ser mestra i Olívia volia treballar de metge. Quan va acabar el dia es van acomiadar, es van intercanviar les varetes i van quedar per trobar-se. Però va passar molt de temps i no es van veure més.
Un dia, com la fada Blanca era mestra va caure una xiqueta al pati i va portar-la al metge a curar. Quan van arribar a Blanca li sonava molt aquella veu i va pensar que podia ser la seva amiga Olívia, però no ho va descobrir fins que va veure que la vareta en que la curava era la que ella li havia donat a l’excursió.
A partir d’aquell dia les dos fades van estar sempre juntes i mai més es van separar.
3r premi: Paula Andreu Sorolla (2n Cicle Inicial, Escola Cinta Curto de Tortosa)
El Bosc de l’Alegria
Hi havia una vegada unes nenes que es deien Laura i Naiara, tenien 8 anys, vivien en un poble petit molt a prop del bosc i anaven juntes a l’escola.
Un dia van quedar per anar a berenar al bosc, es van preparar unes motxilles plenes de menjar i aigua.
Caminant es van trobar una flor. La flor era lila, gran i brillava moltíssim sobretot quan tocava el sol. Les dos nenes la van agafar, però van començar a barallar-se perquè les dos la volien.
Entre les dos van decidir posar-se a buscar-ne una pel bosc.
Van passar entremig de fulles, pedres, arbres, flors… hasta que van veure un llac d’aigua. L’aigua brillava i elles estaven molt cansades i suades, així que van banyar-se. I van dir: Oiiii, que bé que s’està aquí!!
Quan ja era casi hora de marxar es van adonar que solament havien trobat una flor i en volien una altra.
Quan ja casi arribaven a la sortida del bosc Naiara va veure una papallona molt bonica, va anar cap a ella i SORPRESA! Havia trobat una altra flor de color blau, gran i brillant, quina alegria!
Van marxar cap a casa cada una super contentes, havia sigut un dia fantàstic i ple de sorpreses.
Des d’aquell dia van anomenar al bosc com: el bosc de l’alegria.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat aquest conte ja s’ha acabat.
Cicle Mitjà
1r premi: Marcel Bueno Martí (4t Cicle Mitjà, Escola Ferreries de Tortosa)
Les superbessones i el Delta
La Mar i la Duna eren dues germanes bessones que vivien en una barraca al Delta de l’Ebre, al costat d’un arrossar. Quan eren menudes, durant les nits d’estiu, els agradava sentir el so de les granotes. De vegades, les caçaven amb fil de pescar i cotó fluix a la punta. Però ja feia nits que no les sentien, només escoltaven el soroll dels cotxes que contaminaven sense parar i algun dia el motor de les avionetes que llençaven insecticida damunt dels camps. La Mar i la Duna trobaven a faltar les granotes, poder anar amb bicicleta sense tenir por dels cotxes i respirar aire pur. No sabien què fer, les dues bessones van pensar i pensar i van tenir una idea. Van cridar a tots els visitants del Delta i van dir el que estava passant. La Mar i la Duna van dir les dues juntes:
– No som conscients del què estem fent!
Van trigar molt en fer cas, tant, que no es van adonar que estaven contaminant successivament.
Les dues germanes ho van tornar a provar i continuaven sense fer-los cas, i així un dia i un altre, i es van adonar que necessitaven molta més ajuda i van demanar-la a tots els catalans i catalanes d’arreu.
La Mar i la Duna i molts catalans es van reunir a la Punta del Fangar i van veure la sorra plena de plàstics i brutícia, la platja a punt de desaparèixer i l’aigua del mar massa calenta. Llavors, va arribar un grup de flamencs i es van posar a parlar com per art de màgia, el flamenc més gran, que semblava el cap de tots, els va fer callar i va dir:
– Ja fa temps que vivim i visitem el Delta i us volem demanar que el cuideu, que cuideu el planeta, que és la casa de tots i només en tenim un. Recicleu, reutilitzeu i sobretot reduïu la fabricació de brossa.
Tothom es va quedar bocabadat quan va veure que el flamenc parlava, però van pensar que tenia raó, que havien de posar-se en marxa per a fer d’aquest un món millor.
Llavors, els flamencs van alçar el vol i van escriure unes paraules i les paraules van ser:
-Salveu el Delta, salvem el planeta, Help!
Algunes persones van fer fotos amb el mòbil i aquelles fotos les van penjar a les xarxes. Aquelles imatges van donar la volta al món. Sembla estrany, però la gent va
començar a fer cas. La Mar i la Duna estaven molt contentes, pensaven que tot començaria a canviar, que havien ajudat a salvar el Delta: el seu mar, i les seves dunes.
I conte contat, el Delta hem salvat!
2n premi: Laia Marsà Mauri (4t Cicle Mitjà, Institut Escola Daniel Mangrané de Jesús)
L’escola meravellosa
Fa molts i molts anys, en un poble, Mia i Pau eren els únics germans que vivien allí, per tant, no existia una escola per a ells. Els germans tenien un somni: anar a l’escola! Els encantaven les matemàtiques, les ciències, els experiments. S’ho passaven molt bé junts vivint aventures i escrivint històries. A vegades, quan s’avorrien, trucaven al seu cosí Lucas i entre els 3 es dedicaven a inventar-se històries. Lucas, vivia a una gran ciutat, Alida, allà hi havia cinemes, teatres, centres comercials, blocs de pisos i, Lucas sempre tenia alguna cosa per a contar, sempre li passaven coses emocionants.
Un dia, mentre berenaven van sentir el timbre de casa i la Mia va exclamar: Truquem al timbre! Qui serà? Puc obrir pare?
El pare: Sí, però abans d’obrir pregunta qui és.
– Pare!, va cridar la Mia emocionada – és el nostre cosí, el que viu a Alida! I ve a quedar-se uns dies!
La mare els va dir que era una sorpresa, Lucas tenia vacances i venia a passar uns dies en ells.
Els nens van estar tota la tarda corrents d’un lloc a l’altre, li van ensenyar la font, els camins per on corrien, el rierol… S’ho van passar molt bé. Quan es va fer de nit van tornar a casa, van ajudar a Lucas a desfer la maleta, es van dutxar i van anar a la cuina a sopar, quina gana tenien els tres!.
Després de sopar, el pare i la mare els van enviar a dormir.
Aquella nit els 3 van somniar el mateix. Tots tres estaven a Alida i Lucas els ensenyava els seus llocs preferits. Que gran era aquella ciutat, van pensar Mia i Pau i que lluny estaven unes coses de les altres, sempre havien d’anar en cotxe o en autobús. Els va ensenyar l’escola a la qual anava des de menut, que gran i quants xiquets estaven al pati corrent i cridant. A l’entrar es van sorprendre que a cada classe hi havia xiquets i xiquetes de totes les edats des dels 3 anys fins als 12 i tots s’ajudaven entre ells.
– Uauuu! No m’hauria imaginat que l’escola era així – va dir el Pau.
– Seria bonic poder venir a aquesta escola amb tu, sembla molt divertit – va dir la Mia. A més podríem fer moltes coses: anar al cine, fer esports diferents, anar de restaurants, jugar amb altres nens, és tan divertit viure aquí!
– Però què dieu?? – va cridar en Lucas – el que és divertit és viure al vostre poble. Us aixequeu quan voleu, feu els deures durant el dia, no cal estar asseguts, podeu descobrir el món i la natura, aneu tots sols pel carrer, quasi no hi ha cotxes, ni sorolls. Jo vull quedar-me a viure amb vosaltres.
De cop van sentir: Nens a esmorzar que és molt tard i hem d’anar d’excursió! Era la mare que els cridava.
La Mia emocionada va explicar el que havia somniat i tots tres van comprovar que havien somniat el mateix. Van aixecar-se d’un salt del llit, van baixar les escales molt ràpid per explicar-li tot als seus pares que els van escoltar atentament.
Mai van saber per què aquella nit tots tres van viatjar en somnis a la ciutat d’Alida, però cap dels tres va oblidar mai aquell somni ni aquells dies de vacances.
I és aquí un gat i és aquí un gos, aquest conte s’ha acabat.
3r premi: Aroa Adán Quispe (4t Cicle Mitjà, Escola Cinta Curto de Tortosa)
El bosc salvat
Hi havia una vegada, un grup de xiquets que quedaven cada tarda a un bosc molt amagat.
Eren tres xiquetes i dos xiquets. Es deien Maria, Emma, Júlia, Carlos i Nil.
A Maria li agradava molt cantar i llegir, a Emma li agradava molt fer esports, a Júlia li agradava molt estar amb les seves amigues i a Carlos i a Nil els agradava jugar a futbol i ajudar als altres.
Un dia les tres xiquetes van anar al bosc, que sempre estava molt verd i ple de flors, i els agradava molt jugar allí.
Quan van arribar al lloc on sempre jugaven, van decidir entrar més endins. Es van sorprendre quan van veure que com més avançaven, el bosc estava sec, sense flors, amb molts de plàstics i brutícia. Això les va posar molt tristes, perquè no es veia cap animalet.
Van anar a explicar el que havien vist als xics i entre tots van decidir que havien de fer alguna cosa per a salvar el bosc. El pla seria organitzar un dia de la neteja.
Com que eren poca gent necessitarien ajuda. Carlos va pensar que si cadascun del grup portava tres amics, al final serien vint xiquets per a netejar tot el bosc. I així ho van fer. Van quedar el dissabte al matí per a fer la neteja i van estar traient brossa fins a l’hora de dinar.
En pocs dies el bosc va començar a recuperar el seu color verd i es veien més flors i se sentien més animalets.
Tots els xiquets que van participar en la neteja van entendre la importància de mantenir el bosc net.
Al final el bosc s’ha salvat i el conte s’ha acabat.
Cicle Superior
1r premi: Amanda Navarro (6è Cicle Superior, IE Agustí Barberà d’Amposta)
El Món pot canviar per un infant feliç
Una vegada hi havia una escola on estava prohibit llegir, estudiar i utilitzar llibres. Només es permet portar tauletes, mòbils i altres aparells tecnològics. En aquella escola hi estudiava una nena de vuit anys que es deia Iris. Iris feia 3r de primària i li encantava llegir, aprendre i escriure, però els seus pares no volen que fos així.
El dia del seu aniversari li van regalar un mòbil, una tauleta i un portàtil. En aquell moment Iris va haver de fingir que li encantaven els seus regals, però en realitat tenia ganes de tirar-los a la brossa. Amb la paga setmanal que rebia dels seus pares se’n va anar a la llibreria per poder comprar nous llibres, bolis i contes. L’endemà amb l’escola anaven a un campament, Iris tenia moltes ganes d’anar, així que els seus pares li van deixar que anessin al campament.
Allí les seves amigues i ella van descobrir que existia una escola on es podia aprendre, estudiar i es podia escriure amb llibreta i boli. Iris i les amigues van començar a buscar informació per a escriure una carta i poder entrar en aquella escola.
L’endemà al campament van fer una excursió per veure un documental de l’important que era tenir un mòbil i parlar amb gent desconeguda, a Iris i les seves amigues no els hi importava molt aquell tema així que no li van fer cas. En tornar al campament van revisar el correu per veure si havien dit res, resulta que les havien acceptat a totes, però a Iris de seguida li va venir un pensament al cap, com els ho dirien als seus pares? Estaven molt nervioses per si ho dirien o no, com ho dirien… però el més important si els hi deixarien anar!
Quan van tornar del campament, van decidir convocar una reunió amb tots els pares per explicar-los el que havien decidit. Quan va arribar el moment, van dir totes juntes:
—Volem anar a una altra escola!
Els pares van quedar de pedra. Després de parlar-ho molt, van acabar acceptant la proposta. Elles es van posar a saltar i a festejar de l’alegria.
Els pares van anar a l’altra escola a parlar amb la directora. Aquesta els va explicar que no calia portar uniforme, que els alumnes podrien vestir com volguessin i que només havien de portar un estoig amb material escolar, llibretes i una bata.
Quan van començar les classes, Iris i les seves amigues estaven una mica nervioses, però una nena de la seva nova classe, que es deia Elsa, es va acostar i els va preguntar si volien ser les seves amigues.
Per conèixer-se millor, Elsa va proposar un joc: cadascuna havia d’agafar un paper i escriure-hi el seu nom, l’edat i el que més els agradava fer. Després, ho llegirien en veu alta. Quan van acabar, es van adonar que a totes els agradava aprendre. Elsa, emocionada, els va proposar ser millors amigues i totes van acceptar encantades.
La seva professora, la Mireia, els va donar la benvinguda i, com que era el primer dia, els va deixar veure un documental sobre els perills de tenir mòbil i els riscos que comporta. Totes van gaudir del documental i van aprendre molt.
Després de classe, Iris i les seves amigues van explicar a Elsa com era la seva antiga escola. Elsa va exclamar:
— Aquella escola devia ser horrible, no poder aprendre ni estudiar és el pitjor que li pot passar a un nen !
A la nova escola, els alumnes havien de fer un projecte per grups sobre el tema que volguessin. Iris, Elsa i les seves amigues triar com a tema “La importància d’estudiar i aprendre”
Una estona després, a Elsa se li va ocórrer una idea genial. Va proposar escriure una carta al govern per demanar que totes les escoles del país utilitzessin material escolar en lloc de dependre exclusivament de dispositius tecnològics. També podrien incloure el projecte de classe.
La directora va autoritzar la iniciativa, i les nenes van enviar un correu electrònic amb la carta i un codi QR que enllaçava al seu projecte. Uns dies més tard, van rebre la resposta del govern: els van donar la raó i van anunciar que canviarien les escoles perquè els infants poguessin aprendre millor.
Iris i les altres nenes es van posar molt contentes perquè havien pogut canviar les escoles i altres nens i nenes del món podran aprendre de la mateixa forma que elles.
2n premi: Sara Hallouli Chamsaoui (6è Cicle Superior, Escola Ferreries de Tortosa)
L’amor d’una mare
Un dia, una nena va arribar a casa després de l’escola. Tenia la ment plena de somnis que desitjava complir. Però la seva mare li va dir la notícia que canviaria la seva vida de cop.
-Sakina, ho hem parlat i… t’has de casar amb el teu cosí- va dir la seva mare.
Per què mare? – va preguntar Sakina.
-Ho sento molt, és que estem molt malament econòmicament – va dir la seva mare.
Sakina se’n va anar a un arbre del parc i es va asseure per pensar. Aquell arbre sempre estava allí per a ella. Sabia que s’havia de casar, i no podia fer res. Així que ho va acceptar.
Tres mesos després es va fer la boda. Anava amb un vestit blanc molt bonic, però només tenia 14 anys i se li notava l’horror i la tristesa en els seus ulls.
Un any després, va tenir una meravellosa nena anomenada Lina. Sakina es va esperar fins que Lina va fer 14 anys per fugir de casa juntes. El seu home la maltractava i no volia que Lina visqués aquell infern.
Van viure al carrer uns quants anys, Sakina recollia brossa per guanyar diners i criar a sa filla sana i amb estudis, fins que es va ficar molt malalta, però igualment treballava cada dia.
-Mare, què et trobes bé?- va dir Lina.
-Sí, tranquil·la filla, ara, vés a l’escola -va dir la mare.
Lina li va fer cas i se’n va anar cap a l’escola. Era la més intel·ligent de la seva classe. Quan va tornar, va veure a la seva mare a terra, la va agafar i se’n va anar a l’hospital. Els metges la van atendre d’urgència, però, unes hores després li van dir:
-Ho sentim molt, la teva mare s’ha mort, estava molt malalta.
Lina va repetir aquella frase moltes vegades dins la seva ment i va començar a plorar desconsoladament mentre tornava cap al lloc on vivien per recollir les seves coses i començar de nou sola, sense la seva mare. Tot d’una d’entre les coses de la seva mare va trobar una carta que anava dirigida a ella.
La carta deia:
“Hola, filla, no em queda molt de temps. Vull que sàpigues que t’estimo. Si estàs llegint això, probablement ja he mort, així que hauràs de ser valenta i t’hauràs d’independitzar. He estat estalviant diners perquè vagis a la universitat, i que puguis estudiar. Els diners estan en el meu compte bancari. Fes-me
