Tics poètics de desembre | Òmnium Cultural

La poesia és una finestra oberta a l’art, a la creativitat, a la imaginació i a la sensibilitat. La paraula poètica ens facilita una alenada d’aire fresc i una nota de color que volem fer arribar a tothom que vulgui sentir el plaer de llegir, de mirar, de pensar.  
Cada mes en triem quatre i us els oferim acompanyats del poema sencer i la biografia dels seus autors. Aquest mes d’octubre: Quan és Nadal. Gaudiu-ne!

“…
Bo i saltant la meva neta
m’ha volgut seguir a l’hort
…”

L’estrella

La nit ha cobert la terra
amb son mantell de foscor,
amb feresa de silenci
i amb feresa de remors.
Tot un món ple de misteri
s’aixeca d’un món que dorm,
i l’esperit de les serres
per la buidor se remou.
Amb l’aleteig de ses ales
colors i perfils confon;
posant encisants aromes
dins cada flor que desclou.
Bo i saltant la meva neta
m’ha volgut seguir a l’hort;
plançonet de nou anyades
frisa per saber-ho tot.
Los secrets de l’estelada
li tenen robat lo cor;
i es deleix per veure el Carro
dibuixat amb punts de foc.
Lo bell Camí de Sant Jaume
l’encisa amb sos resplendors;
mes la seva enamorada
és l’Estrella del Pastor.
Tot mirant les meravelles
que del cel la volta enclou,
un estel l’ha traspassada
com un coet volador.
La nena tota tremola
i em diu encesa de goig:
-Àvia ¡és l’infant que ens envia
des del cel Nostre Senyor!

Dolors Monserdà va néixer a Barcelona el 1845 i va morir el 1919. Fou escriptora, periodista i feminista. Guardonada diverses vegades als Jocs Florals, fou la primera dona a presidir-los. Va col·laborar en els principals diaris de l’època amb articles literaris i amb propostes i reflexions sobre els problemes socials, en especial els de les dones, que va recollir a l’assaig Estudi feminista. Va fundar i dirigir el Patronat per a les Obreres de l’Agulla, que oferia materials de costura a preu de cost, formació, borsa de treball i assistència mèdica gratuïta per millorar les condicions laborals de les dones.

“…
d’alguna pena molt més alta,
amb una llàgrima a la galta
…”

El Poema de Nadal (fragment Cant II)

Per ’xò en el temps que jo tenia
el meu pessebre flamejant,
amb l’Anunciata i l’Establia
entre l’arboç i el galceran
i l’argelaga que es moria,
com un estrany pressentiment
d’alguna pena molt més alta,
amb una llàgrima a la galta
deia els meus cants de naixement.
I no em cansava de mirar,
envernissat de pell i roba,
aquell trosset de rabadà,
que no volia anar a adorar
les figuretes de la cova.
I és que, per dins la xarxa fina
d’aquell meu somni blau i verd,
ja m’hi sangrava el tall obert
fet per la punta d’una espina!
Alguna veu, qui sap d’a on,
m’havia dit que en aquest món
el rabadà de l’eixorquia
també em faria abaixar el front!
I que davant de tot conjur,
per esqueixar-me el vel obscur,
i respirar la llum serena,
no em lliuraria del pecat;
i quan anés adelerat,
amb molta ràbia o molta pena,
i amb molta set de llibertat,
sempre veuria al meu costat,
el rabadà, girat d’esquena.

Josep Maria de Sagarra va néixer a Barcelona el 5 de març de 1894 i va morir el 27 de setembre de 1961. Essent molt jove ja va descobrir que volia ser escriptor, i amb divuit anys va guanyar un premi als Jocs Florals. A més d’escriure, també es va dedicar al periodisme, a la traducció, a la literatura, al teatre i a la poesia i va col·laborar amb la premsa. Gran part de la seva poesia s’inspirava en antigues llegendes i en cançons populars, cosa que el va fer molt conegut. 
Inspirat en els paratges de la Costa Brava i amb l’ajuda d’una invitació de Josep Pla a la seva masia, Josep Maria de Sagarra publicà el 1923 un dels poemaris més rellevants i més populars de la poesia catalana de postguerra, Cançons de rem i de vela, que inclou el seu “Vinyes verdes vora el mar”. Aquest el va musicar en Lluís Llach.
Pren consciència del paper que ocupa dins la cultura i aquest fet li fa revisar vells mites com El comte Arnau (1928) o donar la seva visió d’escrits tradicionals com el Poema de Nadal (1931), fragments del qual la gent de l’època se sap de memòria.

“…
que li agrada amb deliri.
Ben segur que demà, quan me’l miri,
…”

El tió

Hi ha una pila de llenya tallada
que ha portat el camió
per fer foc a la llar.
Amb el tronc més gruixut que hem trobat
ja tenim preparat el tió.

L’hem tapat amb la vella flassada
que cada any ens el guarda el fred.
Ben arraconadet
li hem posat un pot d’aigua,
una poma vermella i crostons de pa sec,
que li agrada amb deliri.
Ben segur que demà, quan me’l miri,
sols hi haurà rosegons!

Ve del bosc; deu tenir set i gana.
Ara, aquí, com que està calentó,
ben menjat i tranquil, es prepara
per quan tots cridem: – Caga, tió!

El tió sap que som criatures
i esperant treure’n llaminadures
li peguem, sense voler fer-li mal.
Ell també, trapasser,
barrejat amb torró
a vegades ens caga… carbó!,
com a càstig per al més llaminer.

I ningú no s’enfada; no cal.
És un joc de Nadal.

Nadal. Alba blanca.
Sagals amb samarra,
rabadans amb capa,
saltant fan gatzara.
Ja glaça. A la quadra
la flassada calfa,
la palla amanyaga.
Brama la vacada:
bafarada calda.
S’atansa la tarda,
s’abranda a bastança.
La campana canta.
La ratxa tardana
arrasa la plaça.
S’apaga la brasa.
L’almanac s’acaba.

Ramon Alabau, nascut a Ripoll el 1947, és un professor d’institut que, com tants altres de l’ofici, ha fet crítica literària i ha escrit obra pròpia al llarg de tota una vida, per molt que només n’hagin pogut fer algun tast lectors sobretot de Girona, ja que ha publicat en algunes revistes, com ara la Revista de Girona.
A punt de fer els setanta-cinc anys, va publicar una antologia del que es pot  considerar el millor de la seva producció poètica: «Pòsit de cendra». 
El poema que hem triat en aquesta ocasió,  partint del fet que l’única vocal del mot “Nadala” és la a, en compon una sense cap més vocal que aquesta.