En valencià utilitzem una interjecció curta i ben sonora per a dir adéu. Però no és fàcil acomiadar-se, ni dels objectes, ni de les persones. Sobre aquesta dificultat humana crònica recollida en centenars de cançons gira AU!, la tercera creació d’una pallassa que evidencia com, de vegades, no sabem on anem quan ens acomiadem. Una maleta evoca el deixar coses enrere i amb ella comença Maria Andrés aquest espectacle que barreja el clown amb el teatre d’objectes. La residència artística de la qual va nàixer la peça el novembre de 2024 es va desenvolupar just després de la fatídica barrancada del Poio. Irremeiablement, l’aldaiera havia començat a coure l’obra mentre els seus veïns de l’Horta Sud i ella mateixa es desprenien d’un munt d’objectes enfangats. El resultat ha estat una peça que podreu veure en la pròxima edició del MAC de Mislata el divendres 15 de maig.
AU! és candidata a millor espectacle revelació en la 29a edició del Premis MAX de les Arts Escèniques que se celebra al juny. Tens esperances de passar el tall i convertir-te en finalista?
La veritat és que crec que això és ben difícil. Hi ha altres espectacles candidats meravellosos. Tot i que l’esperança mai s’ha de perdre, no? He fet un espectacle partint de l’objectiu de volar, així que somiar impossibles és la meua especialitat. Això sí, el que sí somie i m’agradaria, per a mi i per a totes les companyes de professió, és treballar, tindre la possibilitat de contar moltes vegades les històries que inventem a públics molt diversos i en raconets del món inhòspits. En què això siga una miqueta més fàcil, crec que més d’una ja estaríem premiades.
En la cursa pels premis també estan companyies valencianes com El Pont Flotant, La Troupe Malabo o Atirohecho. Pot traure pit l’escena valenciana?
Crec que a València hi ha bona collita d’artistes (dins i fora d’eixa cursa dels Max). Hi ha molt de talent a la perifèria d’una cultura i un món centralitzats, només cal posar la mirada (no fa falta escarbar massa). Cal aprendre a enorgullir-nos d’allò propi, sense presumir massa, que ja sabem com són els artistes, però sí valorar el treball i la constància de qui fa cultura com una formigueta apassionada portant una molleta de pa contra vent i marea.
En AU! comptes amb l’acompanyament extern de Patricia Pardo en la dramatúrgia i la direcció. Com arriba una a treballar frec a frec amb una de les seues referents?
He arribat com s’arriba a tots els llocs: preguntant. Tot i que per a preguntar una ha de creure que mereix la resposta (i això, en el meu cas, també m’ha costat uns anys). Patrícia ha sigut el regal d’aquest espectacle, sens dubte. He après molt a nivell artístic i humà en aquest procés. I, sobretot, m’he sentit molt acompanyada i cuidada. La generositat i les cures en un procés de creació i d’assajos (i en la vida) van per davant de tot. Però no només ha sigut això, perquè a Patri se li’n ix el talent per les orelles. Si mire enrere i veig a eixa adolescent aldaiera que mentre veia Comissura a l’escenari del TAMA va pensar, amb una claredat que poc la caracteritza, “açò és el que vull fer a la vida”, em somric de tindre-la propet ara. És tan important tindre referents dones als escenaris! Cal poder imaginar-se ací, cal saber-ho possible i qui xafa primer va obrint camí.
Quins altres pallassos han sigut font d’inspiració? Potser hi ha un poc de Pepe Viyuela al començament de l’espectacle?
Potser hi ha un poc de pallasso en Pepe Viyuela. Però sí, i tant que sí! No sé, moltíssims…així com a primers clicks: Leandre, Avner the Eccentric…I les dones, on estan les dones? M’inspiren moltes artistes de moltes disciplines, moltes vegades que res tenen a veure amb el clown. M’inspira viatjar i vore quantes maneres diferents hi ha de fer art. M’inspiren les persones lliures, perquè em donen ganes de ser-ho.
Parles del TAMA d’Aldaia, però al costat del teu poble també tens la Mostra de Pallasses i Pallassos de Xirivella des de fa 32 anys. Has sigut públic habitual de la mostra? T’ha ajudat d’alguna manera a trobar la teua vocació?
Per descomptat! Jo tenia tres anys quan va nàixer la Mostra de Xirivella i he tingut la sort de tindre uns pares que m’han portat al teatre des de ben menuda. Així que sóc afortunada per partida doble! Per un costat, per tindre uns pares que de joves feien teatre amateur (encara he arribat a vore algun número de mon pare xafant-se el nas en una claqueta a l’escenari del cole) i, per altre costat, per tindre la Mostra de Xirivella apropant-nos el món al costat de casa. He vist pallassos i pallasses de l’altra punta del món quan no sabia ni què era això de ser pallassa. Encara no ho sé.
Xirivella, Mislata… Després hauria de vindre el MIM de Sueca, no?
Tant de bo que sí! Això seria quasi quasi com volar :). Però no descarte aprendre a volar, així que… El MIM és un oasi cultural. Com si em feren una programació a la carta.
Com els rics convidats de la pel·lícula L’àngel exterminador de Buñuel, el teu personatge vol anar-se’n tot el temps però no ho aconsegueix. Per què una obra sobre el comiat? A tu, personalment, et costa dir adéu?
Em costa la vida! Em costa molt dir adéu i per això tenia ganes de parlar-ne’n. L’obra naix buscant la manera de contar allò que necessite explicar i explicar-me perquè no m’aguante, no a l’inrevés. Podríem dir que sóc una nostàlgica de la vida. M’acomiade constantment de tot: d’una habitació d’hotel, d’un jersei perdut, d’una persona que he conegut a un festival, d’una muntanya, d’un riu al qual no sé si tornaré… De vegades m’he vist acomiadant-me fins i tot d’una formigueta a la qual he estat mirant una estona. No és broma, no. Visc molt conscient dels adéus constants i m’agrada tot tant que em costa la vida acomiadar-me’n. També em trobe en un moment vital on estic aprenent a soltar algunes parts de mi, algunes companyies, algunes experiències que he cregut que em definien. Tinc moltes ganes de soltar i enlairar-me. De celebrar i tancar perquè puguen vindre totes les coses boniques que porten fent cua uns quants anys.
Com en Fràgil i Límit, tornes a demanar la participació del públic en AU! Què t’atrau de pujar els espectadors a l’escenari?
M’agrada que em facen una miqueta de companyia, la veritat. També m’agrada pensar en el teatre o el circ com un espai de creació i transformació conjunta. Imagine l’espectador com una part activa de l’espectacle, forma part absolutament, perquè sense ell on aniria jo a parar? Em sent més a gust amb la idea d’estar tots junts contant aquesta història, en el mateix espai, a la mateixa altura.
Com els tries? Fa por triar algú que no done joc dins de la dramatúrgia? Què fas en eixos casos?
Això de triar bé als espectadors no és el meu fort. Acostume a triar mal a primera vista, a l’escena i a la vida, però amb els anys i amb les hores a l’escenari he anat aprenent a triar millor. Igualment, la possibilitat del desastre sempre està i continua passant, però he après a saber jugar-ho i riure’m i fer riure també amb eixe fracàs.
El teatre gestual traspassa la barrera idiomàtica i t’ha permés girar per països com Nepal, Bòsnia o el Marroc. El drama és més universal, però en la comèdia té molt de pes allò local i personal. Per la teua experiència, es riuen de les mateixes coses al Marroc que a Xirivella? I un xiquet que un adult?
Mmmm… Sí i no. Pense que el riure ens apropa d’una manera molt bèstia, molt ràpida. És quasi màgia. Hi ha prou en compartir un riure o un somriure amb un estrany perquè et semble el teu cosí segon del poble. Però també és cert que la comèdia té un component molt social. Acostumem a riuren’s de les nostres realitats, de la nostra quotidianitat i de vegades, inclús, d’aquelles coses que ens oprimeixen. I aquest context sens dubte canvia si vius a Marroc o a Xirivella. Potser riuran més si trec té en lloc de vi o dàtils en lloc d’olives. Potser riuran més si intente apropar-me d’alguna manera a les seues costums. Tot i això, crec que estem més a prop del que creiem. I el mateix passa amb els xiquets i els adults. Crec que riuen del mateix, sols que a l’adult li falta treure’s la formalitat i la gravetat de sobre. Un adult relaxat i un xiquet riuen del mateix.
Estàs farta de guardar-ho tot o saps desprendre’t de les coses?
Depèn. Algunes coses m’agrada guardar-les, m’agrada ser així i donar-li valor. Posar el record en alguna cosa que puga tocar. D’altres sí que crec que seria millor aprendre a desprendre’m d’elles. Hi ha coses que cal soltar perquè, si no, no ens mouriem cap a llocs més bonics. Estic aprenent.
De què més estàs farta?
Estic farta de les injustícies, del patriarcat, de l’egoisme de la gent, de què els interessos vagen per davant dels valors i de entropessar-me sempre en la mateixa pedra.
Què et claves tu en una maleta abans d’anar de viatge? Què no deixaries mai enrere?
Abans quasi res i ara clave de tot. M’estaré fent major! Vaja on vaja mai deixaria enrere una llibreta i un llapis. Sempre pense que tindré una idea meravellosa que hauré d’apuntar o que escriuré un diari de viatge o que, de sobte, començaré a dibuixar i descobriré que tinc una passió oculta i em faré vinyetista. Normalment la llibreta torna a casa en blanc, ni l’obric. No sé si és perquè sóc massa romàntica en la imaginació o perquè m’estime més viure el viatge en la pràctica.
Què te’n portaries a una illa deserta: un coixí, una màquina d’escriure, un paraigües, una ràdio, una escopeta, un abric o paper higiènic?
Si només em dones eixes opcions, la Maria romàntica et diria que la màquina d’escriure. Tot i que si l’illa està deserta no tindria a qui enviar-li les cartes, així que em quede en la ràdio, que potser em salva la vida. I si sobrevisc, ja buscaré a qui escriure-li cartes. Encara que en general, escoltar salva més que parlar.
On no tornaries mai?
A molts llocs no tornaria ni per revisitar-los. No tornaria a la violència. Sí, no tornaria als llocs on no se’m tracta amb cura.
On no volen que tornes?
Això hauríem de preguntar-ho als altres, però intuisc que coincideixen. Vull dir que jo no tornaria als llocs on no volen que torne. Abans tornava i tornava, però m’ho estic deixant, ara ja no torne.
Per últim, hem de parlar de l’elefant en l’habitació. El teu últim espectacle i la nostra revista tenen el mateix nom. Hauríem de fer una gira junts? 😉
Sí, ho sent. Ja veig que l’exclamació no era suficient, però ho vaig intentar. Dic sí a la gira junts i a tot el que em proposeu. Si la coincidència ha servit per arribar a aquesta entrevista tan bonica que m’heu fet, m’encanten els elefants a l’habitació.
