El transport públic és cosa de dones
El vuitè congrés El transport públic és cosa de dones ha tornat a posar sobre la taula una idea tan senzilla com exigent: la seguretat en la mobilitat no es resol amb una única mesura, sinó amb una cadena sencera de decisions, eines, disseny, operativa i aliances. La trobada, que va reunir 138 persones entre format presencial i en línia, va servir per contrastar experiències diverses, però connectades per un mateix fil: els protocols són necessaris, sí, però només funcionen quan deixen de ser paper i passen a formar part d’una política viva, compartida i sostinguda en el temps.
Un protocol viu, no un document tancat
La presentació del Protocol unitari i integral per a la prevenció i abordatge de les violències sexuals al transport públic de Catalunya va situar bé aquest punt. El document s’ha elaborat a partir de sessions de treball amb operadors ferroviaris i d’autobús, entrevistes bilaterals i reunions amb Mossos. Això és rellevant perquè no es tracta només d’un text normatiu, sinó d’un instrument consensuat i, sobretot, d’un document viu, pensat per aprendre de la seva pròpia implementació. La seva finalitat és garantir una resposta homogènia, coordinada i eficaç a tot el sistema de transport públic de Catalunya, amb circuits clars tant per al personal operador com per a la persona afectada.
Aquest protocol, a més, no s’entén aïlladament. Forma part del Pla Estratègic de Mobilitat i Gènere de Catalunya, que desplega mesures en prevenció, dades, disseny i operacions, comunicació i formació, així com seguiment i governança. Entre les eines associades hi ha la videovigilància en autobusos, la bústia virtual anònima i el desenvolupament d’una eina a les aplicacions del transport públic per facilitar l’activació immediata dels circuits d’actuació. El desplegament previst inclou també la formació de personal clau de les empreses operadores durant el 2026 i la continuïtat del treball en el període 2026-2027.
Una cadena feminista de mobilitat
Un dels encerts del congrés va ser no quedar-se només en el cas català. El conversatori entre Maria Peix i Marta Lladó va permetre, precisament, separar matisos i evitar una lectura plana del concepte “protocol”.
Maria Peix va insistir en la necessitat de construir mirades integrals, multisectorials, multinivell i multiactor, capaces de coordinar actors, serveis i administracions. L’experiència metropolitana de Maputo mostra fins a quin punt fer protocol vol dir també crear espais d’anàlisi, recollida de dades, formació, sensibilització, d’atenció, recuperació i governança continuada. El repte, segons aquesta experiència, no és només definir què s’ha de fer, sinó sostenir mecanismes de coordinació multisectorial i multiactor, fins i tot quan canvien governs o equips.
Marta Lladó, en canvi, va aportar un angle complementari i molt aterrat des del Protocol d’Assetjament Viari a Terrassa, vinculat a la mobilitat ciclista i als conflictes a l’espai públic. Aquí el focus no és exactament el mateix que al transport col·lectiu: hi entren en joc la protecció immediata, la comunicació no violenta, l’observació objectiva dels fets, la cerca de testimonis i, si cal, la denúncia. La proposta treballa amb una idea important: moltes agressions i intimidacions formen part d’un continu de violències sovint invisibilitzades, i calen eines simples, comprensibles i compartibles per donar resposta també en aquests contextos.
La massa crítica també és política pública
Un altre fil de fons de la jornada va ser la necessitat de generar massa crítica. No només en el sentit quantitatiu d’omplir sales o sumar adhesions, sinó en el de consolidar una comunitat de pràctica capaç de sostenir el debat, compartir aprenentatges i empènyer canvis reals. Quan els protocols es treballen només des d’un despatx, corren el risc de quedar desconnectats. Quan, en canvi, es construeixen amb operadores, tècniques, activistes, investigadores i usuàries, esdevenen més robustos, més útils i més difícils d’abandonar.
Experiències internacionals: prevenció, dades i resposta
La sessió internacional va reforçar encara més aquesta lectura àmplia. Karen Whybro, des del Regne Unit, va qüestionar directament la suposada neutralitat de la mobilitat i va assenyalar barreres estructurals que travessen les polítiques de seguretat de les dones: manca de prevenció, manca de finançament, normalització social, mites i misogínia, biaixos de gènere dins els sistemes i mals resultats en la resposta institucional. La seva intervenció va ser especialment útil perquè desplaça el debat de la reacció a la condició habilitadora de sentir-se segura: quan una dona se sent segura a l’espai públic i al transport, augmenten la seva autonomia, salut, connexió social i accés a oportunitats.
Des del Brasil, Fátima Barros va insistir en la importància del treball entre regidories i diversos nivells de poder, i els moviments socials per empènyer polítiques públiques útils. L’experiència de Fortaleza combina eines d’atenció immediata, denúncia i registre en les parades, Abrigo Amigo, i en el transport col·lectiu, Super Nina. El valor d’aquest sistema no és només facilitar la denúncia, sinó generar dades per identificar línies, horaris i punts crítics, i així orientar accions preventives i millores del sistema.
Finalment, l’experiència de SPTrans a São Paulo va recordar una evidència sovint oblidada: el protocol salva si l’operació respon, i la importància de posar en el centre les dones agredides. La formació del personal i la presència activa en el dia a dia no són complements, sinó la base perquè l’operador sàpiga com actuar quan es produeix l’agressió.
Del símbol a l’arquitectura de resposta
El congrés deixa una conclusió exigent, però útil: la seguretat de les dones en la mobilitat no es garanteix només amb grans declaracions ni amb un únic dispositiu. Calen protocols, però sobretot, protocols amb una mirada integral que es puguin implementar i transformin la mobilitat quotidiana de les dones. En definitiva, cal passar del gest simbòlic a una arquitectura completa de resposta, capaç de transformar de debò la vida quotidiana.
La veu d’un soci “Més enllà del protocol: comunicació i col·lectius vulnerables”
En el darrer congrés «El transport públic és cosa de dones», es va presentar el Protocol unitari i integral per a la prevenció i abordatge de les violències sexuals al transport públic. Es tracta d’un document excel·lent i cal felicitar el de l’equip que l’ha coordinat. El sistema de transport públic necessitava una eina comuna per lluitar d’una manera molt més eficaç contra les violències masclistes, i aquest protocol aporta la solvència tècnica i de gestió necessària.
De tota manera, trobo interessant reivindicar dos aspectes que haurien de tenir més protagonisme: l’estratègia de comunicació i les sinergies entre les actuacions per lluitar contra les agressions a les dones i les exercides contra altres col·lectius vulnerables.
El protocol incorpora un circuit centrat en les persones de l’entorn amb una acció que es focalitza en els operadors i una altra en les persones afectades. Ara bé, caldria afegir-hi un circuit de comunicació i aprenentatge dirigit a les persones usuàries del transport públic col·lectiu, de tots els gèneres, i així garantir que la mirada feminista arribarà al públic en general. Aquesta mirada no pot oblidar que ha d’incorporar als homes com a aliats indispensables per assolir el canvi.
Pel que fa al públic en general, més enllà de saber que hi ha un protocol, cal que coneguin com actuar mitjançant accions senzilles, així per exemple, com avisar quan es veu una agressió a una altra persona o com donar suport a la víctima.
A partir del contingut del protocol i de la mirada feminista, és força evident que el protocol també pot ser útil per lluitar contra les agressions als col·lectius vulnerables, sobretot infants i gent gran. Tot i que és evident que es tracta de col·lectius pels quals la violència que reben pot tenir motius diversos, no seria acceptable que hi hagi una agressió, per exemple, a una persona gran i que se li contestés que no pot utilitzar el botó lila i que ha d’anar a una altra finestreta. A més, en el cas dels infants, seria bo garantir que el protocol arribi a les escoles, sobretot per als grups que ja fan servir el transport públic.
En conclusió, la comunicació, la informació i la formació conjuntament amb la inclusió d’altres col·lectius vulnerables en l’estratègia que planteja el protocol són peces que facilitaran l’èxit d’aquesta iniciativa.
Finalment, cal definir els mecanismes que garantiran que aquests processos perdurin en el temps, gairebé com quelcom natural integrat en el sistema de mobilitat.
Lluís Alegre Valls, Soci 72
