Vicent Ventura. Una vida per la llibertat
L’autor de Vicent Ventura. Una vida per la llibertat és Francesc Pérez Moragón, qui va proposar a l’AVL sumar-se a la commemoració del centenari del naixement de Vicent Ventura amb l’edició d’un àlbum gràfic. La intenció de l’autor no era fer un recorregut per la vida de Ventura, sinó recollir els moments transcendentals de la seua vida. «He obert el llibre amb unes anotacions documentades en què no falten apreciacions personals meues, més pròpies d’una interpretació que d’una biografia estricta», indica Pérez Moragón.
Amb esta publicació, construïda a partir de documents i fotografies que conservava la neboda de Ventura, Anna Aguilar Ventura, es ret un homenatge a una persona important de la història recent i la memòria d’este país.
El títol d’este llibre, Vicent Ventura, una vida per la llibertat, diu molt de l’apassionant vida de Ventura. L’itinerant biogràfic el conduïx progressivament a desenganyar-se del seu acostament inicial al franquisme i a evolucionar cap a la defensa de la democràcia i la lluita per l’autogovern, una evolució compartida també per altres dignes «homenots» del valencianisme, com ara Martí Domínguez o Joaquim Maldonado.
Vicent Ventura, amb el pas del temps, esdevingué un guardià de la llibertat, un guardià de la llibertat en una època en què això significava que la podies perdre de la forma més cruel: presó, censura, exili, impediments per a treballar, etc.
Ventura va encarar el franquisme d’una forma arriscada i decidida, i el postfranquisme també. I ho va fer des del periodisme, amb grans esforços per superar la desinformació i eixa percepció del món, equivocada la majoria de les vegades, que ens volen transmetre els grups de poder. I escrivia en valencià sempre que li ho deixaven fer, animat pels amics Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Josep Garcia Richart, entre d’altres. Ventura va nàixer a Castelló i, com ell deia, «Ser de Castelló ha estat un punt de vista obert cap a tot el País Valencià… ens sentíem més valencians que els de València».
I també va ser un guardià de la llibertat des de l’activisme polític i cultural. El seu compromís amb la llibertat i amb l’obertura ideològica el va dur a participar en el Congrés per la Llibertat de la Cultura i en el Congrés del Moviment Europeu, l’anomenat «contubernio de Munich» per la premsa franquista. Era ben jove, estava en la trentena, però s’apuntava a tot el que fora obertura i oposició al règim franquista.
En el 1964 Ventura ja es declarava socialista i valencianista, però, com explica el llibre, «Ventura tingué sempre una clara tendència a fer de l’antifranquisme un impuls de coincidències suprapartidistes». I eixa vocació de buscar punts de trobada per a aconseguir millores socials i d’incrementar la consciència nacional dels valencians el va dur a impulsar i formar part, el 1974, de la Taula Democràtica. Es tractava de fer visibles els valencians i els seus interessos econòmics i culturals durant la transició. Després van vindre la Junta Democràtica, el Consell Democràtic del País Valencià, i la detenció dels 10 d’Alaquàs, el 24 de juny de 1975.
El sacrifici de Ventura i els seus amics, entre altres Vicent Soler, Joan Josep Pérez Benlloch, Carles Dolç o Laura Pastor… va conduir a la creació de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals i a la reivindicació del l’Estatut d’Autonomia per part de tots els partits democràtics valencians.
Com a activista cultural, Ventura va ser un dels promotors, i finançadors, de la primera escola en valencià, Tramuntana, que es va inaugurar el curs 1968-1969. En la defensa de la nostra llengua també va copatrocinar la creació de la Societat Bibliogràfica Valenciana, dedicada a l’edició de textos antics valencians. Amb estes edicions es va contribuir a recaptar recursos per a fer activitats culturals en valencià. L’interés de Ventura per la llengua el va dur, també, a defensar l’ús del valencià en la litúrgia en totes les diòcesis valencianes, i quan es va celebrar el Concili Vaticà II va signar una petició pública i col·lectiva a favor del valencià, que, si bé no va tindre èxit, va tindre un gran ressò. Ventura era amic i company de tertúlia del canonge Josep Espasa.
El primer capítol de Vicent Ventura. Una vida per la llibertat està dedicat a la família. «En la vida de Vicent Ventura, el cercle familiar, més o menys gran, tingué sempre una influència decisiva», recorda Pérez Moragón. El segon capítol repassa l’activitat professional de Ventura: el lector hi trobarà fotografies dels seus inicis com a aprenent en la Unión Naval de Levante, del seu pas per les redaccions de les publicacions del Movimiento, com ara Jornada, Levante, Mediterráneo i Ràdio Nacional de València, i de la posada en marxa de Publipress. «Les amistats» és el nom del tercer capítol de l’àlbum fotogràfic seleccionat per l’autor. «Els seus amics, digué en moltes ocasions Ventura, foren les seues universitats. Els amics li alimentaren la insaciable curiositat intel·lectual, pròpia de l’autodidacta forçat que havia estat i fou sempre», remarca l’autor de llibre. Hi apareixen fotografies amb Joan Fuster, Josep Pla, Josep Espasa, Josep Iborra, Josep Lluís Bausset, Andreu Alfaro, Doro Balaguer, Manuel Sanchis Guarner i Xavier Marco, entre altres. L’últim capítol mostra instantànies de la seua trajectòria política, que Pérez Moragón resumix com «de clara i permanent arrel ètica i de solidaritat amb les classes desvalgudes, que li costà disgustos, persecucions i diners».
En les últimes pàgines, el lector trobarà una llarga relació dels articles periodístics signats per Vicent Ventura que es conserven en la Biblioteca Valenciana, donats per Anna Aguilar Ventura. Els articles seleccionats pertanyen, sobretot, a les capçaleres dels diaris Avui, Diario 16, Diario de Valencia, El País, Hoja del Lunes, La Vanguardia Española i Levante, i les revistes Canigó, Cartelera Turia, Cuadernos para el Diálogo, L’Espill, Noticias al Día i Valencia Fruits.
Amunt al cel
Amunt al cel és el quart volum de la col·lecció Vocabularis Visuals que l’AVL publica amb una intenció divulgativa, per a explicar d’una manera gràfica i fàcilment entenedora, a través d’imatges, alguns dels àmbits que formen part de la nostra idiosincràsia com a valencians. La Secció de Terminologia de l’Acadèmia és la que s’ocupa de l’àmbit dels llenguatges específics i els neologismes.
Amunt al cel és el vocabulari visual de la muixeranga, una de les manifestacions artístiques més genuïnes del nostre poble i, sens dubte, una de les que té més capacitat per a commoure. La muixeranga va ser distingida per la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, pel fet de formar part de la festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí.
La muixeranga és la unió feliç d’una música corprenedora, que escoltem amb la reverència d’un himne, i que s’inicia amb el tabal i va seguida per la dolçaina en un moviment ascendent que guia els participants de la colla en la construcció de la figura, amb una representació mitat ball mitat arquitectura.
El món de les muixerangues forma part del nostre llegat cultural, artístic i lingüístic. Ara s’estén per tot el territori en colles de nova creació al costat de les que han mantingut la tradició, com són les d’Algemesí o els Negrets de l’Alcúdia. La muixeranga va estar a punt de desaparéixer fa només cinquanta anys. L’èxit de la represa i de la popularitat actual es deu fonamentalment a dos factors: d’una banda, la recuperació de figures i maneres de fer tradicionals i, d’una altra, l’augment en la dificultat i l’altura de les muixerangues. També la Investigació i la tècnica mostren el grau d’implicació dels protagonistes en la recuperació i modernització de la tradició, un procés exitós en el qual la incorporació de la dona a les colles muixerangueres ha sigut fonamental.
En Amunt al cel es mostra la terminologia del món de les muixerangues dividida en tres eixos:
El primer, les vint-i-quatre colles actuals, representades per la indumentària que les caracteritza; el segon, les parts de la figura (tronc i remat) i la manera de referir-se als participants (xiquet o xiqueta, alçador o alçadora, quarts, tercers, segons, pinya o paller, i baixos o bases), i el tercer, més extens, mostra les diferents figures (quaranta-dos), amb descripcions clares que indiquen els detalls que les fan singulars.
El vocabulari també mostra altres muixerangues, com el ball de varetes del Forcall o el castell que alcen a Peníscola. A més, inclou la definició de dolçaina i tabalet, instruments musicals amb què es fan sonar La muixeranga d’Algemesí o altres melodies tradicionals que acompanyen la construcció d’una figura.
La Secció de Terminologia de l’AVL ha rebut l’ajuda dels experts Lluís Escartí i Joan Bofarull, que van contribuir a fixar la terminologia, i també de la Federació Coordinadora de Muixerangues, especialment dels estudiosos Raül Sanxis, Mariano Fraind i Neus Bataller. Esperança Martínez ha il·lustrat el vocabulari amb les imatges cedides per Ximo Bueno.
Com es diu en el vocabulari gràfic: «La muixeranga és una representació en la qual tots els membres tenen un paper a jugar, tots són necessaris. Com passa en la nostra llengua, el valencià, necessitem la pinya per a donar-li fermesa, seguretat, però també alçadores i xiquets que la transmeten a l’altra generació, que l’eleven amunt al cel».
