“Un líder és aquell que coneix el camí, recorre el camí i mostra el camí”. Aquesta frase, atribuïda a John C. Maxwell, resumeix el nucli del lideratge carismàtic: guiar des de l’autenticitat, el coneixement i la connexió genuïna amb aquells que ens envolten. Sent el primer a transitar el camí del canvi i de l’(auto)actualització cap a una millor versió.
En un món laboral on més del 80% dels treballadors experimenten alts nivells d’estrès, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), liderar amb carisma no és un luxe, sinó una necessitat. Estudis recents demostren que els líders carismàtics poden incrementar el compromís dels seus equips fins a un 40%, millorar la retenció del talent en un 35% i elevar la productivitat en un 25%.
Liderar significa ser el pont entre la incertesa i la possibilitat, unint cors i ments cap a un propòsit comú. I això ens redueix de manera dràstica l’estrès associat a la incertesa i al canvi. ¿Com de conscients som que una mirada, una paraula o un gest determinat té el poder de transformar la dinàmica d’un equip? Aquest enfocament, basat en el carisma com a habilitat apresa, és l’essència del lideratge carismàtic: un avantatge que transforma no només aquells a qui liderem, sinó també a nosaltres mateixos com a líders.
Què és el carisma?
El carisma no és un esclat superficial, sinó una energia tangible que projectem quan som autèntics. És el llenguatge silenciós d’una mirada que connecta, d’una paraula que inspira, d’un gest que motiva, d’uns valors que impulsen. Als departaments de RH, on la gestió de persones és encara més al centre de tot, liderar amb carisma ja no sembla ser una opció, sinó una necessitat.
I en un entorn altament tecnificat, és una cosa que els humans no només necessitem i demanem, sinó que serà el que més exigirem en els pròxims anys. D’aquí que ja sapiguem que aquesta condició dona a qui l’adquireix un avantatge competitiu. Un líder carismàtic té la preparació (perquè aquesta qualitat s’ensenya i s’aprèn) per construir relacions significatives, crear cultures de confiança i mobilitzar els equips cap a l’excel·lència.
Elements clau del lideratge carismàtic
Basant-nos en els principis que treballo des de fa més d’una dècada en assessoraments i formacions a directius, així com en la recerca realitzada sobre aquest tema, alguns dels elements que distingeixen els líders carismàtics són:
1. Presència autèntica: L’autenticitat es percep a través de molts canals, sobretot de la comunicació no verbal. La seva absència és una de les coses que més desconnecten els empleats o col·laboradors, segons les enquestes de satisfacció.
2. Energia i equilibri emocional: La coherència entre les emocions i la comunicació externa del líder estableix un entorn d’estabilitat que motiva els equips. O tot el contrari.
3. Empatia estratègica: Escoltar activament i connectar amb les emocions de l’equip permet entendre les veritables necessitats de les persones, facilitant solucions personalitzades i efectives. La dificultat rau a saber fer això essent conscient dels perquès i els per a què de les persones, en connexió amb el perquè de l’organització.
Quin tret tenen en comú les persones més exitoses del món?
Després de dècades de recerca, un estudi de la Universitat de Harvard va trobar el que tenen en comú les persones més exitoses del món, des de CEOs fins a empresaris multimilionaris passant per premis Nobel. I és que totes elles comparteixen el mateix tret clau: l’adaptabilitat. En paraules de Joe Fuller, professor de la Harvard Business School, “els líders flexibles no temen el canvi; l’abracen”. En RH, aquesta adaptabilitat es tradueix en l’habilitat de guiar els equips a través de processos de transformació digital, canvis culturals i reorganitzacions corporatives. Els líders carismàtics són, sobretot, adaptables. En un entorn en constant transformació, la seva flexibilitat els permet no només reaccionar davant els canvis, sinó anticipar-se al canvi i guiar els seus equips amb confiança en aquest procés —sovint dolorós, perquè ens costa canviar—.
Per això un líder carismàtic sap que el canvi no s’imposa, sinó que s’inspira (ja sabem que dir a la gent el que ha de fer mai no funciona; és més, augmenta les resistències!). La col·laboració sorgeix quan les persones se senten escoltades i valorades. Per això, les “tècniques catalitzadores” o les eines de business storytelling són avui tan valuoses.
El model Black J.A.G.U.A.R. Encant salvatge en el lideratge
El lideratge carismàtic, encapsulat en el model Black J.A.G.U.A.R., destaca qualitats essencials per a un lideratge inoblidable: jovialitat, autenticitat, gentilesa, unitat, acció i resiliència. Inspirat en la figura del jaguar, aquest model —sostingut per la ciència— emfatitza l’adaptabilitat, la força i el poder com a eines clau per afrontar els reptes empresarials.
El jaguar, símbol d’adaptabilitat i poderós per excel·lència, ens ensenya que la flexibilitat mental i l’actitud positiva són essencials per a la supervivència en un entorn laboral en constant canvi. Els líders que incorporen aquests principis en el seu dia a dia transformen no només els seus equips, sinó també les seves organitzacions, creant cultures empresarials resilients i humanes.
AQ (Adaptative Quotient): El management de les possibilitats
Ja ens ho deia el filòsof Immanuel Kant fa uns quants segles: “la intel·ligència de l’individu es mesura per la quantitat d’incerteses que és capaç de suportar”. I tanmateix és ara quan com a societat, empreses i individus comencem a entendre —o constatar— que aquesta incertesa que en realitat sempre ha acompanyat els éssers humans —incerta és la vida mateixa— és tangible, gairebé quantificable i per a molts, alarmantment real en l’àmbit professional.
Perquè temem allò que no controlem. No volem saber-ho tot… però ens espanta el desconegut. No ens ajuda haver viscut molts anys amb la sensació que sabíem què fer en un entorn laboral que consideràvem comprensible, sistèmic, previsible i certament manejable. Posem-hi un nom: industrial.
Però ja fa dècades que vivim i treballem en economia digital, i la digitalització comporta tants canvis i tan ràpids que resulta impossible treballar amb les mateixes certeses i seguretats que teníem abans. La incertesa, per tant, s’ha convertit en un repte per a qualsevol organització que vulgui sobreviure en un món competitiu, hiperdigitalitzat i, com bé sabem, líquid.
Per tant, la gestió encertada de la incertesa és un inevitable. Vivim —fins i tot diria que som— en un món complex, caòtic i desordenat.
Aquesta multiplicació del desordre, anunciada fa més de vint anys, convergeix actualment en un punt d’inflexió que podríem dir històric. Quins són els vòrtexs d’aquestes tres tempestes que, sumades, generen la gran tempesta perfecta?
1. El primer és la multiplicació d’actors que influeixen en la dinàmica del context. Actors amb diferents recursos que diversifiquen el nivell d’interessos implicats en un sector econòmic, convivint amb els “protagonistes clàssics”. Posem per exemple la irrupció dels knowmads i dels nòmades digitals, amb la consegüent disrupció del concepte espai/temps.
2. El segon factor de transformació és la major diversitat i alhora volatilitat de les regles d’interacció. La dinàmica del mercat exigeix agilitat i adaptabilitat.
3. El tercer factor de transformació, que sorgeix com a conseqüència dels anteriors, és l’obertura exponencial de canvis en els sistemes de vida (cultura) de les organitzacions. Això significa que tot “allò nou” (tecnologies, metodologies, etc.) suposa ruptures cada cop més ràpides i profundes. Cal desaprendre sobre allò conegut, però cada cop més sovint sobre allò que no coneixem. D’aquí la dificultat.
Què podem fer per resultar competitius davant la complexitat de la inestabilitat? I per cuidar el capital més valuós que tenen les empreses, els seus professionals, quan ja no podem garantir-los la necessitat humana de seguretat i de tenir el control del que passa (o passarà) als seus llocs de treball?
Dissenyar models que permetin comprendre la dinàmica d’un món que és desordenat. Liderar la incertesa: generar un management de possibilitats. No podem oferir més del mateix a les organitzacions perquè les persones tampoc no som ja les mateixes. Neixen nous desitjos, necessitats i peticions a cobrir. Per això, aprendre a gestionar la incertesa en positiu, és a dir, convertir el caos i la inseguretat en un avantatge competitiu, és el nou repte de l’empresa Smart S.XXI.
El professional del segle XXI, a més, necessita aprendre a treballar en models híbrids, cosa que accentua sensacions de “manca de control”, inseguretat, cansament i estrès. S’obre davant nostre l’oportunitat de millorar el nostre AQ (Adaptative Quotient) o Coeficient d’Adaptació. Aprofitem-la. Perquè la gestió correcta d’aquesta Intel·ligència Adaptativa ens permet navegar adequadament per temps convulsos, rebaixant al mateix temps el nostre nivell d’estrès. La incertesa ens manté alerta, ens obliga a millorar els nostres nivells de creativitat, a connectar amb agilitat, a improvisar i a millorar, constantment, les nostres capacitats (long life learning); ens fa treballar i idear out of the box, i ens fa més dinàmics.
Si a aquest management de possibilitats hi afegim polítiques correctes de flexibilitat, oferim una cultura orientada als Nous Models Organitzacionals (homework, flexiwork, redisseny d’espais…), diversitat real (la qual inclou l’edat) i adoptem eines digitals i metodologies que ens permetin optimitzar la gestió del temps i la productivitat per descansar més, la tempesta perfecta serem nosaltres.
Intel·ligència artificial vs. intel·ligència humana. La importància de ser humans premium a l’era sintètica
Els desafiaments són nombrosos i les disrupcions brutals. Ho hem vist. Ja coneixem molts d’aquests reptes: la intel·ligència artificial, la computació quàntica, la realitat augmentada (AR), la realitat estesa (XVR), la computació espacial, etc. Però què passa quan totes aquestes tecnologies convergeixen, es troben a tot arreu i afecten tot alhora?
La resposta és el que alguns futuristes ja anomenen l’Era del Sintocè, una nova etapa de l’evolució humana caracteritzada per una intel·ligència humana (IH) superamplificada. Impulsada per la intel·ligència artificial, sí, però també per una multitud d’eines de nova generació que desafien positivament el que significa ser humà, el perquè i el com. Aquesta convergència no només desafia el que significa ser humà, sinó que també redefineix com interactuem amb el nostre entorn, com prenem decisions i com vivim les nostres vides.
L’Era del Sintocè és, en essència, una era d’humanitat ampliada en què la IH es veu potenciadaper una combinació sense precedents de tecnologies avançades. Aquesta era comporta desafiaments significatius, com la necessitat de redefinir l’ètica, la privacitat i la seguretat en un món on la tecnologia està cada vegada més integrada en tots els aspectes de les nostres vides. Tanmateix, també ofereix oportunitats increïbles per innovar, millorar la qualitat de vida i crear un futur més connectat i col·laboratiu.
Les habilitats cognitives humanes adquireixen una rellevància renovada i crucial. El món ens necessita més humans que mai.
Pot una màquina replicar l’empatia, la creativitat i la intuïció humana? La intel·ligència artificial ha mostrat capacitats sorprenents i inquietants des dels seus inicis: té l’habilitat d’aprendre, adaptar-se i superar desafiaments complexos. Avui dia, el terme intel·ligència ve acompanyat de l’adjectiu artificial. La gran pregunta és: a mesura que els humans aprofitem tota aquesta sèrie de tecnologies avançades, quines són les perspectives per a la IH? Perquè aquesta és la que està en joc.
La bona notícia a la pregunta inicial és que NO. En majúscules. La màquina ni sent ni pateix, ni per ella ni per tu ni per res. Un dels reptes més importants als quals han d’enfrontar-se els programadors, enginyers i dissenyadors és intentar replicar —insisteixo, replicar— la subtilesa, empatia, creativitat i intuïció humana, ja que aquestes són expressions de les emocions, experiències de vida i capacitat de comprensió complexa del món dels éssers humans.
Allò inanimat pot semblar que té un sentiment, però no sentir-lo. Pot copiar i barrejar coses que ja va crear prèviament un humà i que ens semblin art, però ni imagina ni somia i, per tant, no crea. I, per descomptat, no té consciència ni intuïció ni cap desig de transcendència. No és res d’això perquè és una cosa. Un invent humà. Com el foc, la roda, Internet, un rentaplats o una torradora. Meravelles més o menys sofisticades que ens fan la vida més fàcil i millor —ben utilitzades—, però instruments, eines i coses útils, al cap i a la fi.
Per això no se la pot témer. Ni demonitzar. Això no va d’humans contra màquines, sinó de nosaltres contra nosaltres mateixos.
Senzillament, no menyspreem el poder revolucionari de la tecnologia. Un títol de qualsevol universitat d’elit, un perfil de 10 a LinkedIn i fins i tot un salari de sis xifres no són escuts contra l’obsolescència en aquesta era digital accelerada. I encara que cal estar digitalitzats, és clar, el secret per no ser substituïts per la intel·ligència artificial rau en el nostre carisma, profund i riquíssim concepte que aplega els atributs irreplicables per la màquina. Les eines tecnològiques no decideixen res: ni el temps que inverteixes a Instagram ni si prefereixes veure cent vídeos a llegir un llibre o enviar un missatge en lloc de parlar, o si redactes tu mateix el text del teu informe o deixes l’elecció al *copy* artificial; estan al servei del que tu vulguis fer amb elles.
Si no volem fer-nos més petits sinó més grans i insubstituïbles, això passa per no perdre de vista la nostra humanitat. Per respectar els nostres dons biològics i les nostres aptituds cognitives: creativitat, pensament crític, comunicació, assertivitat, imaginació, connexió neuronal, encant, do de gents, amabilitat, agilitat mental, etc. L’ús adequat de la tecnologia, per a mi, hauria de ser per augmentar les nostres capacitats (per exemple, estalviant temps on no aporto valor), però no per atrofiar a mitjà i llarg termini el nostre potencial. Aquí és on veig —i percebo— el risc de substitució. Per la màquina, o per un altre humà que no va regalar mai els seus dons perquè mai no va deixar de millorar-los.
L’economia de l’experiència (i heurística de l’esforç)
Per això se’n parla des de fa temps de la revalorització de l’heurística de l’esforç. Com més evident sigui l’esforç humà que hi ha darrere d’alguna cosa, més gran és el seu valor percebut. Com explica l’expert en economia Adam Waytz a The power of human, preferim els productes i experiències que suposen una implicació humana evident… encara que el resultat sigui el mateix que el que aconseguiria una màquina. I si a més sé que això ho has fet pensant en mi (economia de l’experiència), de manera personalitzada, amb afecte, cuidant les matèries primeres, etc., la satisfacció del client es triplica.
Per això, per no ser irrellevants, aprenem d’alguna manera a teatralitzar experiències enriquidores i captivadores. Deixar empremta és visibilitzar aquesta tasca humana, connectant amb altres humans des d’on millor ens entenem: els intangibles, com el desig, la intuïció o l’emoció.
Ser carismàtic és tenir la capacitat d’oferir un valor extraordinari, emocional, que va més enllà de la funcionalitat. És connectar amb els desitjos i somnis del client, company o consumidor.
El valor extrem d’alguna cosa es construeix entorn d’intangibles.
Per això el professional carismàtic, capaç d’equilibrar tots els ingredients que conformen el seu poder biològic, i que potencia la seva Intel·ligència Adaptativa per anar encaixant i aprofitant els diversos avenços i moviments de la vida, es converteix en el món dels negocis —fent un joc de paraules amb la terminologia actual dels e-commerce— en un humà premium. Encara que més que humans premium, que ens cosifica massa, fem servir millor un clàssic: el concepte d’humà expandit. Expandit perquè el futur serà per a aquells que fusionin i magnifiquin el millor d’ambdós mons: allò biològic que ens ve de sèrie i allò artificial. La pregunta de sempre és, estem preparats per a això?
El poder del llenguatge corporal i les paraules transformadores
No puc deixar de mencionar la part potser més visible i tangible —o més “popular” si es vol— del concepte carisma. Parlem de la capacitat de comunicar-nos i expressar-nos. El cos parla fins i tot quan les paraules callen. La manera com ens movem, mirem i ens presentem al món defineix com els altres ens perceben i com ens percebem a nosaltres mateixos. Una postura expansiva, per exemple, no només transmet confiança i seguretat, sinó que també té un impacte directe en el nostre estat emocional. Estudis de Harvard demostren que mantenir una postura poderosa durant només dos minuts pot reduir els nivells de cortisol en un 25% i augmentar la testosterona en un 20%, generant una autoconfiança més sòlida i una actitud més resolutiva. Però no es tracta només d’estar dret amb les espatlles enrere; és una qüestió de presència conscient, de ser capaços de projectar un magnetisme natural que generi confiança —real— en aquells que ens envolten.
Inspirada en la natura, la cinèsia del jaguar és una tècnica que busca emular l’elegància i la fluïdesa d’aquest felí. El seu èxit rau en la seva capacitat d’equilibrar-se, de dominar l’espai i el temps. Els seus moviments calculats, segurs i adaptables són un exemple perfecte de com hauríem de caminar pel món: amb equilibri, determinació i presència plena. Però sense egos ni fent massa soroll. Incorporar aquesta filosofia al nostre llenguatge corporal millora la percepció que els altres tenen de nosaltres i reforça la nostra presència com a líders.
Tanmateix, el llenguatge corporal no és l’únic element a tenir en compte. Les paraules també tenen un poder transformador. Triar termes positius i inspiradors no només eleva el missatge, sinó que enforteix les connexions interpersonals.
Per això el carisma, quan es cultiva de manera conscient en totes les seves vessants (Personalitat, Pensament, Presència i Paraula) té un efecte multiplicador: impacta en les persones, en les organitzacions i en els resultats. Per això l’impacte del lideratge inspiracional millora la cohesió, fomenta la innovació i crea entorns laborals on, en definitiva, les persones prosperen.
