Compartim amb vosaltres l’article de Núria Curto, gerent de la Fundació Astres, publicat a Social.cat, on reflexiona sobre un canvi imprescindible: passar d’un model assistencial paternalista a un paradigma basat en drets. La desinstitucionalització no és només viure fora d’una institució, sinó formar part activa de la comunitat.
De la desinstitucionalització a la vida en comunitat
Quin paper té la comunitat en aquest viatge? L’any 2006 es va signar la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat on es proclama la substitució de la visió assistencial paternalista en l’atenció de les persones amb discapacitat per un nou paradigma basat en un model de reconeixement de drets.
Des d’aquella data, hem anat avançant molt a poc a poc, però podem dir que ara comencem a tenir literatura i dades d’impacte de diferents projectes pilot o experimentals de desinstitucionalització o vida en comunitat, que ens encoratgen en continuar experimentant per trobar respostes alternatives al trànsit d’un model a l’altre.
Hi ha estudis que demostren que les persones amb discapacitat que viuen en comunitat milloren la seva qualitat de vida: redueixen problemes de conducta, disminueixen l’ús de fàrmacs i milloren el seu benestar emocional. Milloren la seva autonomia i augmenta el control sobre les seves vides.
Viure fora d’una institució, però, no és prou garantia per assegurar que es viu desinstitucionalitzadament. És imperatiu que tant les persones amb discapacitat, les seves famílies i l’equip de professionals canviïn la mirada. Cal abandonar el paternalisme per implantar un paradigma basat en el reconeixement de drets, acompanyar en les necessitats de suport de les persones sense que aquestes perdin el control de les seves vides.
Tampoc estar en la comunitat garanteix ser de la comunitat. És necessari un canvi d’actitud d’altres persones, generar sensació de benvinguda i de rebuda positiva per a promoure una participació comunitària. Tenir com a objectiu millorar la sensibilització per part de la societat i el seu coneixement de la discapacitat intel·lectual ajudaria a facilitar la participació activa i significativa de les persones en la comunitat.
Una investigació holandesa identifica cinc elements clau que esdevenen barreres o facilitadores de la inclusió en el veïnat: les característiques individuals, l’atenció professional, la xarxa informal, les característiques del mateix barri i les polítiques públiques. Aquests elements fan pensar les àrees on caldria intervenir més enllà dels reptes que ja de per si suposa la “desinstitucionalització” de persones que una gran part de la seva vida han estat en institució.
En referència a les característiques personals, cal posar el focus o l’atenció en allò que les persones amb discapacitat poden aportar a l’entorn en el qual viuen, tenint en compte les seves potencialitats i capacitats, promovent activitats en la comunitat on puguin desenvolupar rols valuosos i propis.
Pel que fa a les persones professionals, hem d’invertir en formació seguint el canvi de paradigma. Les xarxes informals i les característiques del mateix barri són elements a tenir en compte amb els quals ens hem d’aliar.
Quant a les polítiques públiques, han de fer una aposta clara dotant de finançament projectes comunitaris i, a més a més, promoure oportunitats diferents i diverses que facilitin espais de trobada i de participació ciutadana on tothom pugui tenir un lloc.
Així doncs, un cop hem arribat a la vida en comunitat superant la institucionalització, ara cal SER comunitat. Connectem? “Comunitzem”?
