Els recents fets a Torre Pacheco han tornat a posar al centre del debat públic el tema de la immigració i la seguretat. Però més enllà del que va passar, i de les seves possibles implicacions jurídiques o socials, convé analitzar com es construeixen els relats que envolten aquests casos. Perquè el que acaba influint en la percepció col·lectiva no és només el fet, sinó el relat que l’acompanya.
2 narratives que activen emocions oposades
Hi ha 2 marcs dominants que competeixen per explicar i donar sentit a aquests episodis:
🟥 Narrativa pro-migració (inclusiva)
- Presenta els fets com una conseqüència de la precarietat estructural i de l’abandó institucional.
- Posa l’accent en la victimització sistèmica i la necessitat de polítiques d’integració.
- Apel·la a emocions com la compassió, l’empatia i la solidaritat.
- Crida a no estigmatitzar col·lectius per accions individuals.
🟦 Narrativa crítica o restrictiva (anti-migració)
- Reforça la necessitat de “recuperar el control”.
- Relaciona els fets amb la inseguretat, la falta de control i la pèrdua d’identitat cultural.
- Utilitza un llenguatge orientat al manteniment de l’ordre, la protecció del “nosaltres” i la por.
- Amplifica imatges de delinqüència o desordre per donar suport a un relat de risc permanent.
El relat mai és innocent: selecciona, amplifica i emociona
Ambdós relats:
- Seleccionen dades i les emmarquen segons el seu interès i creences.
- Activen emocions molt específiques (por vs empatia).
- Minimitzen les contradiccions pròpies i amplifiquen les de l’altre.
- No són falsos, però no són complets. Cadascun diu “una veritat parcial”.
Biaixos cognitius que exploten aquestes narratives
Aquests relats es veuen reforçats pels biaixos psicològics que tots tenim. Aquí en destaquem alguns:
| Biaix cognitiu | Com actua |
|---|---|
| Confirmació | Busquem i creiem només allò que reforça les nostres idees prèvies. |
| Atribució | Si un migrant delinqueix, és “cultural”; si ho fa un local, és “individual”. |
| Efecte halo/diable | Un sol cas pot contaminar o idealitzar la visió d’un col·lectiu sencer. |
| Pensament dicotòmic | Tot és blanc o negre: “bons” contra “dolents”, “ordre” vs “caos”. |
| Disponibilitat | Si un fet apareix molt als mitjans, creiem que és molt freqüent. |
| Framing (marc) | El relat depèn de com es presenta: “protesta” o “revolta”, “atac” o “incident”. |
Selva Orejón analitza aquests casos a RAC1
Aquesta reflexió no és només teòrica. Selva Orejón, CEO d’OnbrandinG i experta en ciberintel·ligència i narratives digitals, ha estat entrevistada per RAC1 per comentar en profunditat els relats generats al voltant del cas de Torre Pacheco i altres similars.
👉 Pots escoltar l’entrevista completa aquí:
🔗 https://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/3be611bb-c707-4cd2-a2e9-b31c0140ecec
Per què és important tot això?
- Perquè el relat pot ser i és més viral que la veritat, inclús que les situacions positives.
- Perquè la por o la compassió són eines polítiques potents.
- Perquè entendre els mecanismes que ens fan creure o rebutjar una versió dels fets és una forma de defensa emocional i democràtica.
En temps de polarització narrativa, cal entrenar la mirada crítica. No només per contrastar dades, sinó per detectar quan estem decidint dins d’un relat que ens han servit ja escrit. No es tracta de negar les emocions, sinó d’aprendre a llegir-les.
Pensar amb llibertat és també triar com interpretem el món.
Alguns dels continguts que s’estàn fent virals polaritzen perquè reforcen aquestes creences, com per exemple aquest:
https://www.instagram.com/reel/DMIfIIAMWBs/?igsh=MWVyZ2d5M2JrYnZpbQ==
Els agents del relat: qui mou realment l’opinió pública?
En l’actual context de polarització narrativa sobre immigració i seguretat, els agents que intervenen en la formació de l’opinió pública són molt més diversos, anònims i sofisticats del que sembla. No estem parlant només de polítics o periodistes, sinó de una constel·lació d’actors que, sovint, operen sota identitats col·lectives, digitals i sense cap responsabilitat informativa.
Pseudo-marques locals amb presència digital contundent
- Comptes com bcnlegends, tgnlegends, grancanariatv_oficial o canariotodayoficial es presenten com canals de proximitat, gairebé com si fossin “iniciatives ciutadanes” o “mitjans alternatius”.
- El seu estil és directe, emocional, carregat de vídeos impactants, titulars amb paraules clau (“alerta”, “violència”, “on hem arribat?”) i molt orientat a crear indignació.
- Aprofiten l’estètica de comptes de notícies però no segueixen cap codi deontològic ni tenen transparència editorial.
- Tenen un paper clau com a “megàfons de narrativa”, aparentment orgànics, però que en realitat segueixen estratègies de viralització claríssimes.
Influenciadors d’opinió sense partit, però amb ideologia
- A Instagram, X (antic Twitter), Telegram i YouTube han emergit figures que no pertanyen formalment a cap partit, però que articulen discursos ideològics molt marcats.
- No es poden enquadrar fàcilment dins la dreta o l’esquerra clàssiques: operan des de la disrupció, l’anti-establishment i el populisme emocional.
- Utilitzen recursos com:
- llenguatge de carrer barrejat amb dades (no sempre certes),
- vídeos editats per activar reaccions,
- acusacions constants a mitjans tradicionals i institucions,
- i sobretot, una estratègia de “nosaltres contra ells”.
Xarxes aparentment espontànies… però perfectament orquestrades
- Els continguts poden semblar reaccions espontànies a fets puntuals, però molts estan coordinats:
- Es publiquen simultàniament en diferents canals.
- Comparteixen hashtags, frases i estructures de missatge gairebé idèntiques.
- Algunes publicacions arriben al màxim abast en minuts gràcies a bots, comptes satèl·lit i grups tancats que “pugen” contingut coordinadament.
- Ni la dreta ni l’esquerra extrema tenen el monopoli d’aquestes tècniques.
La realitat actual és molt més confusa:- Les fronteres ideològiques s’han desdibuixat.
- El que uneix aquestes xarxes no és la ideologia, sinó l’ús d’eines de manipulació massiva per condicionar el relat públic.
El perill no és només el que diuen, sinó com ho fan i a qui arriba
- Aquests agents no busquen només informar o opinar, sinó activar emocionalment.
- Apunten a grups concrets (joves, classes populars, votants desafeccionats) i exploten sentiments com la por, el ressentiment, la desconfiança o la frustració.
- Operen en plataformes on l’algoritme afavoreix la radicalitat i la reacció ràpida: Instagram per l’impacte visual, Telegram per la impunitat, X per la viralització, YouTube per la narrativa emocional i polaritzada.
Ja no parlem de radicalització. Parlem de manipulació sistèmica.
- Ens trobem davant d’un nou escenari de desinformació i manipulació social massiva.
- No es tracta de debats honestos entre visions polítiques diferents, sinó de mecanismes orquestrats per colonitzar l’espai emocional i cognitiu de la ciutadania.
- Cal posar nom a aquests actors, estudiar els seus mecanismes i dotar-nos d’eines —legals, educatives i socials— per fer-los front.
L’opinió pública no s’està formant: s’està modelant amb finalitats molt concretes. I no, no és casual.
