Les poesies guanyadores de la 1a edició del Premi de poesia Ignasi Iglésias són: “No veig la mar” de Jordi Castells-Cambray i “Noves cançons a Mahalta” de José Luis Garcia.
NO VEIG LA MAR
“Cast Cambra” … neque horret iratum mare…
Horaci
No veig la mar. L’ànima es parapeta
rere el full verge, que a voltes reté
imatges abstruses de la nineta
o el somni vincladís del son lleuger.
O el pensament que malda per fixar-se.
O el mot precís que li fa de comparsa.
Com en el llenç atàvic de l’artista,
on els gargots prefiguren un món
enterbolit, sense perdre de vista
els colors mesclats i el sentit pregon.
O les línies gruixudes del temps.
O els bells traços balsàmics i suprems.
No veig la mar. I escric, arrecerat,
mots malvats que vull conjurar amb la ploma:
des de terra endins, ferreny, mal calçat,
parets de sol, ganyotes de llimona.
O arbres secs que van perdent l’alè.
O pols de camins que queden en re.
I mentrestant el poderós Neptú
se m’afigura amb dofins i fitora,
al blau salat que no solca ningú
i que estatja sirenes per penyora.
O la cruel Escil·la seduint.
O nereides filant-me un laberint.
I, a poc a poc, la mà se’m desaferra
i s’enlaira, amb vol rasant, sobre el full
i venç, batalla a batalla, la guerra.
Finalment veuré el mar. És el que vull.
O pintaré de blau illes rodones.
O, si convé, escriuré sobre les ones.
NOVES CANÇONS A MAHALTA
En homenatge al poeta Màrius Torres
1. Cançó per a Mahalta, al costat del riu
Aquest camí meu, ple de matolls i de cendres
—a l’altra riba del riu, on t’emmiralles
contemplant el teu rostre sobre les aigües—,
mai no podrà travessar la distància que ens separa.
Assegut sobre una roca, a l’ombra d’un arbre,
escolto la teva veu, joiosa com el cant d’un ocell
que batega ple de vida, fresca com l’aigua clara.
Em quedaré arrelat a aquest tros de terra
mentre et pugui veure sota la capa del cel,
sentint l’harmonia de l’excelsa presència
del teu cos amic, dolça delícia de mel.
Com l’ànima callada que s’enfonsa dins la nit
guardo la teva veu al cor, sota set claus
Quan arribi l’hora freda, l’hora amarga de partir,
serà la meva companyia, el meu cant dels adeus.
2. Cançó amb el cor de tinta blava
Escric versos de terra i d’aigua
amb la creença que estic
conreant les llavors de la vida i, també,
amb l’eterna consciència que la vida
és per viure-la més enllà d’aquestes paraules.
Sovint pressento que m’amago rere els versos
per poder parlar de tu sense angoixes.
Escric paraules blaves perquè no soc prou valent
per dir-te-les mirant-te als ulls, per vèncer
el mur invisible de la meva timidesa
i expressar-te l’amor sota l’emparrat
d’aquesta nit solitària i freda.
Sobre aquest paper deixo fragments de vida.
Breus línies de formigues que arrosseguen
el pes solemne dels meus sentiments.
Versos emmirallats que s’estimen
la llum dels teus ulls. Tinta blava
que m’omple d’esperances a la fi la nit.
3. Última cançó per a Mahalta
Guardo entre les pàgines del llibre
els lliris d’ahir, recollits a la tarda, en el camí
de les excursions pel turó de les paraules.
El pes del silenci em crema els llavis
i atanso al teu record les veus de nits passades.
Queden tantes coses per dir…
Però aquests versos seran els últims
que jo escrigui sabent-me mort,
sense tu, sense el teu esguard
repassant cadascuna de les ratlles
que deixo en el paper
com una reguera de sang i de petjades.
L’estrella del matí ha vingut a dir-me adeu
amb les ales de l’àngel de la mort.
Soc el cor trencat que t’estimarà sempre.
Aquesta és l’última cançó que et sabré dir,
brollant de l’ànima.
