Presentació
La immigració és un fenomen complex que ha estat present en la història de la humanitat. En els últims anys, la immigració ha experimentat un creixement important a tot el món, i Catalunya no és una excepció.
Una bona acollida de la població immigrant suposa un guany per a tota la societat, ja que ajuda a la integració de les persones nouvingudes i beneficia la cohesió social del país.
La migració és una de les grans qüestions que avui ens interpel·len. Cap gran regió, en perspectiva planetària, s’escapa d’aquest fenomen. És una obvietat que les connotacions socials, polítiques, econòmiques i humanes d’aquelles zones on la seva població emigra són molt diferents que les que es donen en les zones receptores de migracions. Una reflexió sobre aquesta qüestió no és pot encarar només des d’una perspectiva local. Contextualitzar correctament i de manera àmplia el fenomen migratori contemporani és imprescindible per arribar a comprendre la seva complexitat. És evident que s’ha d’actuar des de la proximitat per donar respostes als problemes i les oportunitats que les migracions plantegen. Però tan sols des d’una perspectiva global podrem interpretar adequadament aquest fenomen.
Les migracions solen ésser motivades per la diferència existent en la relació població-recursos entre dos o més espais geogràfics comunicables. Per això, els llocs d’immigració soler ésser les terres de colonització o les àrees urbanes.
La immigració urbana —moviment migratori que, actualment i sobretot en les societats industrials, s’origina quasi exclusivament en l’èxode rural —és directament proporcional al creixement econòmic i al gruix demogràfic de la ciutat, sempre que no existeixi cap planificació socioeconòmica adient. Cal destacar, d’altra banda, que, si bé la immigració és atreta per la ciutat, el lloc d’instal·lació dels immigrants generalment no és la ciutat pròpiament dita, sinó àrees suburbanes i periurbanes, les quals es troben així amb els problemes socials i urbanístcs derivats d’un ràpid creixement de població.
Tot i que la Generalitat de Catalunya no té competències vinculades al títol d’immigració en sentit estricte, en el fenomen migratori sí que convergeixen tot un seguit d’àmbits sectorials de competència autonòmica (entre d’altres, ensenyament, sanitat, habitatge, llengua, assistència social, com també la coordinació de les competències locals en aquests àmbits) que han permès desenvolupar diversos aspectes normatius que afecten les persones immigrades. Fruit d’aquesta circumstància, és la Llei 10 ⁄ 2010, de 7 de maig, d’immigració de
Catalunya, que regula aspectes de la gestió immigratòria i, en particular, els serveis de primera acollida i acollida especialitzada.
Els Països Catalans, una de les destinacions preferents de les migracions interiors durant les darreres dècades del franquisme, han esdevingut un pol d’atracció de les migracions internacionals en els darrers anys, sobretot des del final de la dècada del 1990. No és un fenomen nou, ja que la història dels Països Catalans és inseparable de la metàfora del gresol, de la barreja de poblacions diverses en el transcurs dels segles. Així mateix, cal tenir ben present que el fenomen migratori, és un fet estructural i gairebé endogen de la dinàmica demogràfica de Catalunya, ja que el creixement de la població catalana al llarg del segle XX s’explica molt més per l’aportació migratòria que no pas pel creixement vegetatiu.
Les migracions que han anat arribant als Països Catalans des del final del segle XX, sobretot a partir dels anys noranta, s’han denominat noves migracions, a fi i efecte de diferenciar-les de les velles o internes que van tenir lloc de manera massiva entre els anys cinquanta i setanta i que es van estancar a partir dels anys vuitanta. Aquest estancament va coincidir amb la consolidació del període democràtic. Les actuals dinàmiques migratòries no es fonamenten, a diferència del que va succeir amb les migracions interiors, en les desigualtats territorials dins de l’Estat espanyol. Aquests nous fluxos migratoris s’han d’emmarcar en la denominada era de les migracions, en el context de la globalització, les noves formes de divisió internacional del treball i les desigualtats a escala planetària que se’n deriven.
Sens dubte, una part de les causes de les noves migracions que arriben als Països Catalans s’ha de cercar en les estratègies econòmiques de supervivència de persones que, des de països més pobres, opten per emigrar cap a regions més riques per tal de millorar les seves oportunitats. Des d’aquest plantejament, les migracions no són res més que una reacció als efectes de les dinàmiques d’un capitalisme global que fa augmentar les desigualtats mundials. Ara bé, aquestes estratègies de supervivència no es poden interpretar només en clau dels factors d’expulsió que actuen en els països d’origen. També cal vincular les causes de les migracions internacionals a factors relacionats amb les zones de destinació, entre els quals destaca, sobretot, l’estructura demogràfica i l’estructura de la demanda del mercat laboral, que genera una oferta creixent de llocs de treball que ocupa la població immigrada. És així com es generen vincles estructurals entre els països emissors i receptors de migrants, de manera que la força de treball es converteix en un component més de la circulació de recursos a escala global, que opera dins els límits de la divisió internacional del treball. Es tracta, doncs, d’un nou escenari que està reestructurant les societats a escala planetària i les migracions internacionals que s’instal·len als Països Catalans no són un fet aïllat, com ben sovint es percep des del coneixement comú, sinó part d’aquest procés.
Seguint la pauta dels països del sud d’Europa, a mitjan anys vuitanta els Països Catalans van deixar de ser societats emissores de força de treball cap a l’exterior i esdevingueren societats receptores de migració estrangera, pràcticament de manera coincident en el temps. Sens dubte, un dels principals factors desencadenant d’aquest punt d’inflexió és l’efecte crida derivat de la lògica de la reestructuració del mercat de treball que va tenir lloc durant aquests anys, de la mà del creixement del sector dels serveis i en un moment de flexibilització i precarització de l’ocupació.
D’una banda, es va assistir explícitament a una demanda de força de treball poc qualificada, tant en situació legal com irregular, en activitats com l’agricultura, la construcció, determinades indústries com la tèxtil o la de l’alimentació, l’hostaleria i els serveis poc qualificats, sobretot el servei domèstic
De l’altra, cal tenir en compte algunes rigideses de la força de treball qualificada als Països Catalans, a conseqüència, a més de la ja mencionada caiguda de la natalitat, de l’absència d’un sistema educatiu capaç d’articular una formació professional amb prestigi social, en consonància amb les necessitats del mercat de treball. Des d’aquesta constatació, la necessitat de rebre immigració amb perfils laborals de qualificació mitjana i alta en determinats camps és i serà elevada.
Abordar la immigració estrangera als Països Catalans és un tema marcat per l’heterogeneïtat, la complexitat i el dinamisme, que afecta dimensions cabdals de la societat com la igualtat/desigualtat o els models de convivència. No tan sols els fluxos migratoris evolucionen a un ritme trepidant, tal com posen de manifest les dades estadístiques, sinó que el discurs que es genera al voltant de la migració també és canviant i evidencia cada cop més la distància que s’estableix entre la realitat i la percepció cada vegada més problematitzada i estigmatizada del fet migratori per part de l’opinió pública. Una opinió pública que criminalitza la immigració i la culpabilitza, de manera estereotipada, de la inseguretat i de la deterioració de les condicions de treball i de l’atur.
Es pot parlar, doncs, d’un veritable boom migratori. El creixement demogràfic que han experimentat els Països Catalans, ineluctiblement lligat a l’arribada de persones estrangeres amb projectes d’assentament més o menys estables, és el factor clau que permet explicar bona part de les dinàmiques actuals de la societat catalana, així com també les respostes polítiques que s’estan duent a terme. En aquest sentit, no es pot obviar que, més enllà de situar i comprendre les causes de les migracions internacionals, l’arribada de població nouvinguda des del final dels noranta ha estat elevada i s’ha produït a un ritme molt accelerat. Els Països Catalans s’enfronten, així, a un canvi demogràfic i social sobtat, que planteja vertaders reptes i tensions als pilars de la cohesió social i als models de convivència.
El creixement demogràfic de Catalunya d’ençà de principis de segle XXI està molt relacionat amb la immigració internacional. El saldo migratori amb l’exterior ens mostra dues grans onades migratòries internacionals (2000-2008 i 2016-2023) que han contribuït respectivament amb 750.000 i 700.000 persones. L’arribada de prop de 1,5 milions de persones ha ajudat a contrarestar el creixement natural de la població, que els darrers anys ha estat negatiu.
L’acceleració de les migracions és un fenomen generalitzat a la UE. En el conjunt de la UE, els fluxos migratoris van assolir nivells sense precedents. En aquest context, Catalunya no és una excepció, sinó que s’ha convertit en un exemple de singular intensitat.
El saldo migratori de Catalunya amb l’exterior (la diferència entre les immigracions i les emigracions exteriors) continua sent positiu (126.800 persones aproximadament). És el segon saldo més elevat dels darrers 15 anys, després del registrat l’any 2022.
Catalunya s’ha registrat al llarg de les dues darreres dècades un fort creixement poblacional, de manera que la població estrangera a 1 de gener de 2024 va ser de 1.906.682 persones (el 23,8 % de la població), per sobre de la mitjana de la UE-27 (9,6 %) i la de la zona euro (11,3 %). Aquesta xifra suposa un increment interanual de 132.195 persones i ha estat encapçalat per Colòmbia (21.049), Marroc (17.852) i Perú (10.510). La proporció de persones nascudes a l’estranger és força més elevada que la mitjana d’Espanya i de la zona euro (del 18,0 % i del 16,0 %, respectivament), i és semblant a la de països com Irlanda (22,6 %) i Àustria (22,1 %).
La població d’origen americà és la més nombrosa, i representa gairebé la meitat de la població nascuda a l’estranger (46,8 %). El segon lloc correspon a la població europea, de la qual el 13,3 % és de la Unió Europea i el 8,2 %, de la resta d’Europa. Per països, el Marroc lidera el rànquing.
Les diferències entre la població nascuda a l’estranger i la població estrangera s’explica pels processos de naturalització. L’any 2023, un total de 60.846 estrangers residents han obtingut la nacionalitat espanyola, la xifra més elevada de la sèrie disponible, el 40,5% dels quals eren originaris de l’Àfrica i el 26,1%, d’Amèrica del Sud.
