Immigració i salut
Una bona acollida de la població immigrant suposa un guany per a tota la societat, ja que ajuda a la integració de les persones nouvingudes i beneficia la cohesió social del país.
A Catalunya tothom té garantida l’assistència sanitària de cobertura pública, incloses les persones immigrades des del primer moment que arriben al país. El sistema sanitari públic compta amb diferents eines per superar les barreres comunicatives que poden obstaculitzar el desenvolupament fluid del procés d’atenció sanitària a les persones immigrades. D’una banda, el 061 Salut Respon ofereix un servei de traducció a més de 90 idiomes i dialectes, tant a la ciutadania que s’hi posa en contacte com als professionals sanitaris que sol·liciten el servei quan visiten pacients estrangers. D’altra banda, els centres de salut compten amb mediadors i mediadores interculturals, que realitzen tasques de traducció i acollida i que juguen un paper decisiu en el desenvolupament de tasques d’educació sanitària i de promoció de la salut a la comunitat.
Dones i immigració
Un tret dels nous models migratoris arreu del món i una realitat social consumada a Catalunya – sobretot des de finals de la dècada dels noranta del segle passat -, és l’augment de l’arribada d’immigració femenina amb projectes de caràcter eminentment econòmic
Des de la perspectiva dels països d’origen, les migracions femenines es deuen a una gran multiplicitat de factors, entre els que podem destacar les escasses oportunitats d’ocupació, els devastadors impactes dels plans d’ajustament estructural a moltes regions, unit a l’increment de les llars monomarentals i a d’altres condicionants de gènere (fugida de situacions de violència masclista, etc.). Però aquests processos migratoris no només venen determinats pels condicionants de les zones d’origen; són el resultat tant de la feminització dels denominats “circuits globals de supervivència”, especialment, de les transformacions en els mercats de treball dels països de destinació. Aquests països s’han convertit en destacats reclutadors de mà d’obra femenina per tal de portar a terme les tasques de cura i d’altres ocupacions de baix salari, principalment en el sector serveis.
Les dones d’origen immigrant estan gradualment realitzant, des del mercat, part del treball reproductiu que, fins a ara, s’havia assignat a les dones en l’àmbit privat i sense remuneració a canvi. Aquest nou model permet alleugerir les responsabilitats i el volum de treball reproductiu de les famílies amb “dos salaris” i, en definitiva, possibilita la reproducció social de societats que s’enfronten a dificultats a l’hora de seguir organitzant socialment la cura des dels models tradicionals de divisió sexual del treball.
En el cas de Catalunya, són tres els principals elements normatius que generen processos de diferència, desigualtat i subordinació en el mercat de treball per a les dones migrades: els continguts i principis de la política migratòria; la desregulació laboral de determinades ocupacions feminitzades –el treball domèstic assalariat-; així com les respostes polítiques davant la conciliació de la vida laboral i familiar i la gestió de la cura de les persones dependents. És així com el vincle entre dona migrada i determinades ocupacions es va consolidant a través d’estereotips i prejudicis que condicionen les oportunitats laborals d’aquestes treballadores a l’hora de cercar una feina o de promocionar-se cap a d’altres sectors laborals.
El diagnòstic mostra que la posició social de les dones migrades a les societats actuals necessàriament requereix tenir en compte les divisions socials de gènere, classe social, raça (i etnicitat) que afecten la vida quotidiana de les dones migrades i el seu accés als recursos. Donat que la posició laboral i social de les dones migrades és resultat d’una sèrie de processos que tenen a veure amb un complex entramat de factors de desigualtat, que interactuen de forma simultània a través de les normes, les pràctiques i els discursos, es fa indispensable considerar la interseccionalitat política a l’hora de dissenyar les polítiques d’igualtat
El drama de la immigració africana
La major part del fenomen migratori de la darrera dècada ve determinat per la voluntat d’accedir a un nivell de vida superior al dels països d’origen dels immigrants. Deixant al marge els de procedència europea, sigui dels països més desenvolupats o de l’est del vell continent, un dels grups més visibles ha estat, sens dubte, el d’origen africà. Arribats des de diferents parts d’aquest continent —del Magrib o dels territoris subsaharians—, les imatges àmpliament difoses de les embarcacions que utilitzen per travessar l’estret de Gibraltar, les pasteres, han mostrat a occident el drama de la immigració. Amb centenars de morts i de desapareguts durant els darrers anys, les pasteres i les màfies que les gestionen són el mitjà més habitual d’entrada a la Península Ibèrica i, posteriorment, als Països Catalans. En el cas concret estudiat, en els últims anys s’han produït diferents arribades a les costes de les Illes, provinents del Marroc o d’Algèria.
Estructures, polítiques, pràctiques, creences i comportaments en una societat que generen situacions injustes on es beneficien algunes persones o se’n perjudica d’altres segons la raça o ètnia, AIXÒ ÉS EL RACISME.
El racisme és sostenir la superioritat o la inferioritat d’un grup ètnic davant dels altres, promovent mecanismes, sistemes i cultures de discriminació, persecució i exclusió. La paraula «racisme» també designa la doctrina antropològica o la ideologia política basada en aquest sentiment. El racisme és l’odi, el rebuig o l’exclusió d’una persona per la raça, el color de la pell, l’origen ètnic o la llengua, que li impedeix el gaudi dels seus drets humans. És originat per un sentiment irracional de superioritat d’una persona sobre una altra.
Quan parlem de racisme estem parlant d’un tipus de discriminació, aquella que es produeix quan una persona o grup de persones sent odi cap a altres per tenir característiques o qualitats diferents, com ara el color de pell, idioma o lloc de naixement.
Les races no existeixen, ni biològicament ni científicament. Els homes pel seu origen comú pertanyen al mateix repertori genètic. Les variacions que podem constatar no són el resultat de diferents gens. Si es tracta de races, hi ha una sola raça: la humana.
La xenofòbia, l’odi i el rebuig al foraster, és un prejudici arrelat a l’individu ia la societat. Dirigit a l’individu, al col·lectiu oa tots dos, es manifesta en la forma més lleu amb la indiferència, la manca d’empatia cap a l’estranger, arribant fins a l’agressió física i l’assassinat. El racisme modern existeix quan les regles de la cultura dominant són imposades a pobles diferents en nom de la integració.
Es considera immigració il·legal la migració de persones a través de les fronteres sense atendre els requeriments legals del país de destinació. La persona que es troba en aquesta situació s’anomena immigrant irregular, il·legal, indocumentat o sense papers.
| « | «No s’ha d’anomenar il·legal ni irregular a l’estranger que no té legalitzada l’estada en un país. Encara que sigui més llarg, en aquests casos convé dir que són estrangers en situació il·legal, estrangers indocumentats o estrangers que no han legalitzat/regularitzat la seva estada al país, segons el cas» Immigració i violència Els mal anomenats immigrants extra-comunitaris no tenen més remei que viure envoltats de violència, social i institucional. El problema no és tan gran que els seus drets i persones siguin objecte d’exclusió, sinó que degut a les disposicions legals vigents, el pateixen en un grau superior. En moltes circumstàncies s’exerceixen i es vulneren drets. Per què, en lloc de reprimir la immigració i presentar-la com a font de conflicte, no es dota els immigrants dels mecanismes necessaris perquè, alhora que manté les seves arrels, puguin oferir noves propostes a la societat que els acull? Si no és així, difícilment es pot trencar el binomi que uneix immigració amb violencia “la experiencia nos enseña que la violencia es más capaz de irritar que de curar un mal que tiene sus raÍCes en el espíritu” La violència contra les dones és un fenomen social que traspassa races, cultures, ètnies i classes socials. A Catalunya, els fluxos migratoris de les darreres dècades han configurat una realitat diversa i multicultural que cal tenir present a l’hora de dissenyar polítiques públiques, i per tant, a l’hora de desenvolupar i millorar els models d’abordatge de la violència de gènere. Per abordar aquest debat, s’ha d’analitzar les pautes culturals i motivacions de certs grups de dones que, per la seva condició de persones migrades o de pertànyer a una minoria ètnica, tenen major risc de patir aquesta violència o majors dificultats per poder superar-la. |
L’Observatori Permanent de la Immigració (OPI) és un òrgan col·legiat que, segons el que es disposa en la Llei orgànica d’Estrangeria (EL 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social), en la seva Disposició addicional cinquenaExternal link to the portal. Will open in a new tab., “(…) integrarà el conjunt de la informació estadística disponible en matèria d’estrangeria, immigració, protecció internacional i nacionalitat, amb independència de l’Administració Pública, Departament ministerial o Organisme responsable de la seva elaboració, amb la finalitat de servir com a sistema d’anàlisi i intercanvi de la informació qualitativa i quantitativa relacionada amb els moviments migratoris al servei de les entitats responsables de gestionar les polítiques públiques en aquestes matèries.”
Referits a l’argot tècnic com ‘MENA’ (Menors Estrangers No Acompanyats), estem parlant de nois i noies menors de 18 anys, migrants, que es troben separats/des dels seus pares i que tampoc estan sota la cura de cap altre adult.
Infància i adolescència migrant no acompanyada
Si hi ha un col·lectiu de persones amb qui treballem en situació de vulnerabilitat especial són els nens, nenes i adolescents que han arribat sols/es fins al nostre país.
Actualment, i després que la generalització de l’ús d’aquest terme (‘MENA’) a l’esfera pública hagi derivat en la deshumanització primer i la criminalització després d’un col·lectiu en situació d’extrema vulnerabilitat, hem de parlar-ne com el que són: nens, nenes i adolescents que estan sols i exposats a un greu risc d’exclusió i de desemparament.
A Espanya, la realitat dels nens i les nenes migrants que es troben sense acompanyament adult està majoritàriament associada als països del Magrib i, en particular, del Marroc i Algèria. Tot i això, també són presents al nostre país menors no acompanyats que han arribat procedents de l’Àfrica Subsahariana, Europa de l’Est i l’Orient Mitjà.
Entre els motius que porten aquests nens i nenes a sortir dels països d’origen hi ha la pobresa i la manca de futur i expectatives; situacions de desestructuració familiar i desprotecció institucional; catàstrofes naturals; la guerra, la persecució, la violència i situacions de violació generalitzada dels drets humans.
La paraula MENAS està en auge. No pels motius que voldríem, és a dir, per estar preparats com a país per acollir els nens i nenes que arriben sols, sinó per una utilització despectiva d’aquest acrònim tècnic que descriu la situació dels nens, nenes i adolescents que han migrat a Espanya sense estar acompanyats per un adult.
En principi la paraula mena (Menors Estrangers No Acompanyats) és un terme neutre que s’utilitza en l’àmbit legal i en estudis sobre migracions, però darrerament constatem que parlar de mena és una forma de categoritzar, ocultant l’aspecte més humà d’aquesta condició, una manera d’amagar un fet fonamental: parlem de nens, nenes i adolescents que no podent comptar amb la protecció d’un adult o familiar són condemnats a la invisibilitat i l’exclusió social
Per tenir una visió més completa de la realitat i la vida dels nens i nenes migrants hem de ser conscients de les xifres i les dades que hi ha darrere de cadascun.
Durant l’any 2018, a Espanya es van registrar 6.991 noves arribades de menors migrants sense referent familiar. Aquesta xifra és una estimació a causa de les grans dificultats en la identificació de la minoria d’edat i de la poca fiabilitat del procediment de determinació de l’edat utilitzat. Podrien ser molts més.Un altre factor que cal tenir en compte és que, més enllà de determinades notícies o discursos, els MENA no són delinqüents. Cal remarcar com la majoria d’aquests joves no han mantingut mai conductes delictives a la seva vida. No podem suposar que cada cop que s’obre un centre d’acollida en un lloc determinat, aquests adolescents cometran actes delictius.
Entre les mesures amb enfocament d’infància a Espanya, una de les condicions fonamentals és el compliment dels estàndards internacionals. Espanya ha de tenir un mecanisme transfronterer per a la protecció i l’entrada segura de les persones menors d’edat.
Una altra de les exigències principals és assegurar un adequat nivell de protecció a totes les comunitats autònomes: acolliment familiar, acolliment residencial a petita escala i amb tutorització personalitzada, tutors i assessors imparcials i estables.
Finalment, però no menys important, cal garantir als infants i els adolescents que arribin sols un nou procediment de determinació de l’edat respectuós dels drets de la infància.
Parlar d’immigració i fer-ho bé és urgent, però no és l’únic que cal fer. No tot passa pel discurs. Tant o més urgent és abordar les qüestions estructurals, en aquest cas, aquesta desigualtat creixent que afecta els que la pateixen però també la societat en el seu conjunt
La veritable solució passa per reestructurar aquest mercat laboral i per més polítiques socials, d’habitatge i educatives. És just aquí on estem fallant. I d’això no en podem culpar l’extrema dreta. L’extrema dreta en serà només la conseqüència”
L’extrema dreta populista s’ha fet un lloc a la taula dels partits europeus durant els últims anys. Un dels factors que l’ha catapultat és el seu rebuig a la immigració i a les polítiques d’acollida. La sacsejada que ha produït aquest moviment influït també en els partits tradicionals, que en algunes ocasions han endurit les seves posicions, renunciant als valors fundacionals de la UE. La immigració no apareix ni desapareix, sinó que és; el que cal és veure quina resposta s’hi dona, i com es fa front al discurs d’odi de l’extrema dreta tot respectant les línies vermelles que donen la raó de ser a la UE: el respecte pels drets humans universals.
